Benvolguts subscriptors,
doncs la qüestió és que ja tenim corregit i molt endavant el text final del llibre que volem publicar, al qual vosaltres vau fer confiança. Així que en pocs dies entrarà a impremta, i en sortirà relligat i mudat amb un format ben amanós per ser llegit.
La pretensió és de fer-ne la presentació entre finals de març i la primera setmana d’abril, abans de Setmana santa.
La presentació la farem junt amb una exposició de dibuixos a la tinta xinesa sobre racons de la ciutat, que està treballant Carles Arola, artista sitgetà que ha fet la portada ─la mateixa que acompanya aquesta nota.
Quan tot estigui amanit sereu els primers a assabentar-vos-en i en ser convidats a l’acte a través d’aquest mitjà.
Gràcies per la vostra confiança, ha estat un plaer poder mantenir aquestes impressions de l’autor amb els futurs lectors. I per si teniu alguna cosa a dir-me us adjunto l’e-mail. Estaré encantat en contestar les vostres notes.
També adjunto el text introductori de l’obra
Per abans de la lectura
Després de la feina feta dels vint-i-tants articles sobre la guia de l’Havana xica, va acudir-se’m que potser valdria la pena reunir-los en un sol volum, per si a algú li anava bé repassar-ne un o altre que li hagués fet gràcia, o senzillament per refrescar la memòria sobre distints assumptes o negocis que s’hi tracten. Alhora també vaig considerar que aquest meu acudit no significava que automàticament, per pròpia iniciativa, algun editor se sentís motivat a editar-ho, i que, en tot cas, jo mateix, abans, m’hauria de basquejar per engrescar-lo. I, ui, quin aqueferament!
 Perquè, la veritat és que la pretensió d’aquesta ‘guia' té un abast relativament limitat: entenc que pot interessar a aquells qui sent del terrós ─o hi hagin fet niu─, vulguin, i tinguin temps, per recrear-se en les curiositats de la memòria històrica i social de la ciutat i altres poblacions que li fan companyia. Però més enllà d’aquest que s’ha expressat, no crec que l’interès que pot despertar el recull pagui l’esforç d’embolicar a ningú més que a mi mateix, i als lectors que s’han compromès de ser-ho abans de l’aparició del volum.
Perquè, així com altres treballs que hagi fet els he pensat per a un públic universal (no us heu de prendre ‘universal’ en sentit extensiu (quina pretensió fora!), sinó en sentit comprensiu: tots hi som a l’univers, des de l’humil manobre fins al més eminent i genial premi Nobel, doncs aquesta vegada m’abellia de fer alguna cosa de dimensió més d’estar per casa. Així que aquesta ‘Guia de l’Havana Xica’, no ha estat concebuda amb el mateix esperit dels altres treballs, aquesta ‘guia’ l’he fet per a ‘nosaltres’; no calia doncs anar a encaboriar ningú altre, m’ho podia muntar tot solet amb el concurs d’amics i coneguts. I així va tirar avant el projecte, i el palangre. Aquí el teniu, guarnidet amb unes fotografies que va seleccionar la Maria Engràcia pels articles, i el personal de l’Arxiu Comarcal del Garraf va proporcionar-me.
Ara que heu començat a llegir heu de tenir en compte que com que el llibre és una recopilació d’articles, és ben possible que al llarg de la lectura trobeu que algun passatge ja l’haureu ‘vist’ abans. És lògic i es deu precisament a la singularitat de ser ‘una recopilació d’articles’ que van aparèixer amb una temporalitats de quinze dies.  
Espero que l’assaboriu
 

Actualment, la Laura Marin ha donat principi a la maquetació del llibre. Aquest tindrà un format de 21x21, encolat i amb portada a color. Contindrà tots els articles que ja van aparèixer anteriorment a l’Eix Diari, així com una Entrada i un Colofó final ─més algunes ampliacions i correccions que s’han fet d’aquells primers articles. També inclourà una petita quantitat d’imatges de la ciutat, no gaires perquè considero, en aquest cas, que les imatges no amplien el text, ans al contrari, el text amplia les imatges de la ciutat que va ser (si més no m’he esforçat en que així sigui).
Crec que el llibre podria estar preparat per a mitjans del mes de març i poder-lo presentar abans que comenci l’abril. Estic buscant un lloc adient  per poder fer la presentació. Presentació que per cert, i si tot surt bé, s’enriquirà amb un exposició de dibuixos a la tinta xinesa de Carles Arola, l’artista que ha preparat la imatge de la portada. Les il·lustracions d’aquestes imatges antigues de l’Havana Xica, fetes expressament pel cas, podran ser adquirides per aquells de vosaltres que estigueu interessats en posseir un record de l’Havana Xica, més enllà del text.
Cal que sapigueu també que tots aquells que us heu subscrit d’avant mà a l’edició de l’obra, a través d’aquest micromecenatge de TotSuma, podreu recollir el llibre el mateix dia de la presentació. Si no poguéssiu acudir-hi, us el faria arribar al vostre domicili, és clar.
Bé, seguiré informant-vos de les passes que anem fent.  
Bienve.moya@gmail.com
 

     Com no podria ser d’altra manera, vull començar aquesta nota agraint la col·laboració de totes les persones que han posat confiança en la meva proposta. Ara, havent arribat a la quantitat suggerida per tal de fer-la realitat, em tocarà a mi de ser tan diligent com sigui possible perquè la proposició es plasmi en el projecte exposat. Ja ens hi hem posat: tenim el pressupost confirmat, hem buscat una persona que farà la maquetació, tenim, també, la portada del llibre gairebé enllestida i estem confeccionant els crèdits i els agraïments als col·laboradors. Així que ja podem anunciar que em proposo que la publicació es pugui presentar pels volts de Sant Jordi, si pot ser uns dies abans. De moment res més si no recordar-vos que a través del blog de TotSuma s’anirà informant del procés de “construcció” de la Guia de l’Havana Xica. «...La població de Vilanova i la Geltrú (l’Havana Xica) assentada en una plana oberta a la mar, és continguda per Gregal entre els calcaris faldars de l’aspre massís càrstic del Garraf, la petita serra del Bonaire per Ponent i la mar immensa per Llevant i Garbí. D’antic havia estat una terra pobre, pantanosa, atapeïda poc a poc pels al·luvions de les correnties que hi desaigüen i l’anaven farcint amb materials arrancats de les muntanyes circumdants. Quan aquests materials d’erosió van acabar d’omplir joncars, aiguamolls i llacunes salabroses, l’home va poder instal·lar-s’hi en algunes de les elevacions eixutes, i viure-hi de l’explotació de les velles llacunes, la pesca i recollida de marisc, la caça i recol·lecció d’ous dels ocells que hi feien niu o hi migraven. Més enllà d’aquesta fauna, la plana lacustre on avui s’assenta la ciutat, no deuria conèixer altres bèsties que llops, guineus i xacals, i algun escadusser ós perdut de les llunyanes serres, que els hiverns de mala caça, deurien baixar a assedegar-se; que el llop va ocupar per bon temps l’aspre territori que avui habitem nosaltres no podem dubtar-ho, dues mencions en la toponímia comarcal: Viladellops i Cantallops, en fan memòria...»  

Doncs sí, amb l'esforç de tots els qui heu contribuït,  ja li tenim el peu al coll. Ara només a 4 dies i pel Reis: blat al sac i el lligarem tant bé com sapiguem. Cal agrair la col·laboració de tots els qui heu dipositat la confiança en el projecte. Un llibre, però, encara que aquest no sigui més que un humil recull d'articles apareguts a Eix diari durant els mesos de la pandèmia, té un procediment que no pot precipitar-se: cal ajustar els text, corregir-lo, maquetar-lo, adjuntar-hi crèdits, agraiments i altres notes sobre el procès, per finalment portar-lo a imprimir. I, encara, un cop sigui imprés i relligat, caldrà fer-lo arribar a casa de cada un dels col·laboradors. O sigui, que amb una bona sort, possiblement pels volts de Sant Jordi, tindrem la Guia de l'Havana Xica a punt de lectura. Esperem-ho.
I molt agraït a tots els col·laboradors. 

L’atenta i encuriosida lectura d’aquest ens donarà una significativa informació sobre la història econòmica i la composició social que l’ha sostingut, i encara sobre les diverses etapes polítiques que l’han conformat. No hi fa res que la fèrula dels sectors polítics que l’han governat hagin alterat, substituït o disfressat (cas de traduir la llengua anterior) el nomenclàtor vàries vegades, com és el cas de l’actual plaça Pau casals, al contrari, el coneixement d’aquestes substitucions, així com la supervivència dels vells noms que han subsistit, ja sigui per desconeixement, per error o per restitucions, reforçaran la lectura (semàntica i política) que mencionàvem al principi. Això en relació a la qüestió dels noms dels carrers i places.

Quan a l’aspecte morfològic (la superfície o orientació sobre la qual s’ha traçat la via), abans d’entrar en altres detalls, voldria que el lector considerés que la rica variabilitats de denominació existents per designar les vies: carrer, avinguda, plaça, ronda, travessia, etc., no són simples ocurrències literàries més o menys encertades, sinó que com escriu Josep Pla en ‘El geni del país i altres proses’, serveixen perquè «hi hagi una autèntica adequació entre cosa i paraula». I no em refereixo als sovint fastijosos estudis localistes sobre qui el té més alt i més gros, el campanar, sinó que -per posar un exemple- ens quedi clar que allà on llegim que un vial porta la presumptuosa denominació d’Avinguda, és perquè s’avé a dur-nos a algun lloc significat, [DIEC2. Avinguda 1, Via d’accés a un lloc (palau...plaça...indret important...]. Exemple reeixit: l’avinguda F. Macià de Vilanova, duu, des del centre de la ciutat al seu actual final, travessant la ciutat nova. O que baixada o pujada com a denominació d’una via, indiquen sobre quina mena de geografia està situada la ciutat; en una ciutat plana com Vilanova no hi trobem aquesta denominació, i si en trobem alguna, com la Pujada del Cinto, és perquè aquesta via porta a la Geltrú, situada dant un petit promontori.  

En els primers articles d’aquesta sèrie ja vam explicar com els noms dels primers carrers de la vila revelen una economia eminentment senzilla i agrària, i com en una posterior etapa la nomenclatura indica un desplaçament cap al comerç i posteriorment la industria. La més antiga nomenclatura viaria de Vilanova -satisfactòriament conservada al través dels segles- ens conta, a més, quina era la dimensió de la població fins ben entrar el segle XV. Tenim un carrer Major (el més antic, construït damunt del camí ral) i paral·lel a ell, el carrer de l’Església/Sant Antoni (que porta el nom del sant, de l’església on se’l venera i on està situat el temple). Enmig d’aquestes dos antiquíssims vials trobem, oh miracle, el carrer del Mig/de la Lluna; per tant si la vila antiga posseïa un carrer del mig, no cal ser un as per endevinar que en tenia un cada banda d’aquest, oi? Així que durant molts anys aquella vila nova quants carrers va tenir? doncs només tres. I aquesta fàcil deducció l’arrodoneix el fet que el més immediat a aquests tres carrers porta el nom de NOU; obvietat inqüestionable: si el que fa quatre és el nou, i n’hi ha un que és el MIG, podem assegurar que els carrers d’aquesta població són quatre i prou, el de dalt (el major), el de baix (de l’església), el del MIG, i el NOU. I aquesta disposició, -tornem a exclamar, oh miracle- Vilanova l’ha mantingut fins els nostres dies la distribució sobre el territori, i el nom de les vies.

En un altre ordre de lectures sobre la qüestió, s’ha esdevingut, però, que a partir del període industrial i l’allau de la immigració del camp cap a la urbs, va portar la necessitat de planificar les ciutats. I aquesta necessària planificació, associada a encertats o erronis conceptes urbanístics, ja sigui per mals o exagerats plantejaments polítics o urbanístics, o pel simplement pel menysteniment del passat històric, o per la pedanteria d’alguns tècnics planificadors de calibrar la ciutat com un simple dibuix sobre un document, s’han eliminat del nomenclàtor de moltes de les ciutats catalanes una antiga (i per antiga gratuïtament bandejada) terminologia que la majoria de les vegades determinava la morfologia i la ubicació, quina mena de via era i fins hi tot on es podia trobar el vial dins la xarxa urbana de la ciutat. M’explicaré: ja s’ha dit que una via que es denomini avinguda no serà (no hauria de ser) mai un carreró, sinó una via principal. Per la mateixa lògica es fa evident (o se n’hauria de fer) que si busquem on para un carrer que porti el nom d’un sant, o es titula Major o del Mig, farem bé de buscar-lo a la part antiga de la ciutat, oi? I que si busquem un carrer dels Horts, la lògica tampoc ens hauria de portar a NO buscar-lo per la ciutat nova, sinó a la perifèria o eixample de la ciutat vella, o sigui entre els límits del nucli antic i el nou, allà on possiblement hi tenia els horts la ciutat vella, oi? De la mateixa manera com avui l’actual denominació de ronda, ens indica invariablement una via que evita entrar al centre de la ciutat. I enduts per aquest impertinent afany “tecnico-normatiu” ens hem menjat (exceptuant singulars casos): ‘corralons (carrers sense sortida)’, ‘travessies (vies que travessen un espai concret)’, ‘patis (llocs tancats entre cases de veïns)’, etc., i han nascut rambles que no van a parar a la mar. Toponímia urbana que donava referències fefaents al nomenclàtor, sense haver de revisar el pla general de l’indret.

No tinc cap mena de dubte que els nostres descendents també podran llegir en aquest llibre del nomenclàtor local, el gran drama que vam viure les generacions d’aquesta part del segle XX.  No m’estendré sobre el cas perquè la gran majoria dels qui em llegeixen, especialment els coetanis, deuen tenir la mateixa experiència que l’autor; no caldrà insistir gaire, només caldrà donar una ullada al doble o triple llistat dels noms dels carrers -esmenats per tres vegades successives- per adonar-se del canvi traumàtic i radical que va patir la societat local, entre els anys trenta i quaranta.

Només dues anècdotes per tancar l’article. En urbanitzar la part de la masia en Barreres, va decidir-se que els carrers durien noms de productes de la construcció, acer, ceràmica, calç i guix. En aquest últim carrer va establir-se una empresa de nom tirant a anglòfon, la qual va sol·licitar de l’ajuntament canviar el nom de carrer del Guix, argumentant que la paraula ‘guix’ -deien- la trobaven “difícil”. Per rebatejar el carrer suggerien el nom d’una vila catalana. Vila que, curiosament, coincidia amb la seu central de l’empresa -amb nom “fàcil” i tirant a anglòfon.

En urbanitzar el sector entre F. Macià i la Torre d’Enveja, va dedicar-se un carrer al memorial camí que des de Sant Gervasi pujava a la torre d’Enveja, les Roques del Pelut. I així es va fer, però una comissió dels veïns de les cases del nou vial van demanar a l’ajuntament de canviar-li el nom perquè «això de pelut els sonava groller, i fins i tot obscè». Potser és interessant de aclarir, aquí, que aquest terme, ‘pelut’, que avui a algú li pot sonar a obscenitat, segons el doctor Mikel d’Epalza, savi arabista, autor d’una magnífica traducció de l’Alcora al català, en una petit estudi sobre arabismes en la toponímia del Penedès, dona ‘pelut’ com possible arabisme per homofonia de balab= calçada principal. Tenint en compte que aquest camí anava de sant Gervasi (Adarró) a Enveja (un dels llocs més antics de la contrada, i des d’un parteixen altres camins) doncs, podria ser ben possible. Sobretot tenint en compte que a la comarca es coneixen altres ‘serra i bosc del Pelut o Pelat’.

[A través dels segles, la plaça més antiga de la ciutat s’ha conegut amb tots aquests noms: plaça Major 1374. Plaça Constitució1812. Plaça del Rei o Reial 1814. Plaça Constitució 1820. Plaça del Rei o Reial 1923. Plaça Isabel II 1832. Plaça Constitució 1836. Plaça Major o del Mercat 1857. Plaça Pau Casals 1936-39. Plaça de la Verdura 1939-50. Plaça Major 1950-76. Actualment pla Pau Casals.]

Bienve Moya: “Vilanova ha concebut més d’un projecte de futur: els èxits van quedar als llibres, els fracassos, a les parets”

El vilanoví recollirà en un nou llibre els orígens i les cirscumstàncies del naixement de Vilanova. Amb el títol de Guia de l’Havana Xica, Moya escriu un assaig de l’espai històric local, parant especial atenció en el seu urbanisme i paissatge

Què és l’Havana Xica?

L’Havana Xica és un sobrenom amb que es coneixia Vilanova i la Geltrú. El mot li venia de la extensa relació que la vila mantenia amb l’illa de Cuba, que va arribar al seu màxim entre el segle XVIII i fins a principis del XX: la gran època de la ciutat.

Aquesta és una guia de llocs interessants per visitar a la ciutat?

No és una guia a l’ús del que avui entenem amb aquest terme. És més aviat una mena d’assaig, en forma de guia, amb la pretensió d’introduir al lector perquè pugui moure’s per la ciutat a través de l’espai històric local, fossilitzat en l’urbanisme i paisatgisme de la ciutat i la seva comarca.

És un llibre d’història, doncs?

No, tampoc és un llibre d’història. D’aquesta matèria, de  la història, ja es disposa d’una àmplia i valuosa bibliografia sobre la ciutat i les poblacions veïnes, una bibliografia que precisament he consultat i fet ús per escriure la guia.

La guia tracta exclusivament sobre Vilanova i la Geltrú?

No, la guia parteix de Vilanova. Però Vilanova no pot explicar-se bé del tot sense tenir en compte la seva comarca: Cubelles, Ribes, Canyelles, Sitges, Olivella, Vilafranca, en fi, sobre el territori que l’envolta.

Com ho explica?

Intento fer evident com la ciutat no ha fet un camí lineal que l’hagi dut a ser el que és i com és avui. Al llarg de la seva història, els habitants de Vilanova han concebut més d’un projecte i un propòsit de futur per a les seves vides i per a la seva ciutat. Alguns d’aquests projectes van poder dur-se a la pràctica, d’altres no, i han estat oblidats. Dels que van tenir èxit en queda memòria en els llibres d’història; dels fracassats en queden les parets i els carrers i espais entre els quals van iniciar-se i enaiguar-se.

I la guia recull totes aquestes circumstàncies?

Algunes, les més rellevants. Al llarg dels anys alguns d’aquells futurs proposats van ser contradits o impedits per la raó, o per la mera força bruta: èpoques de benestar van succeir-se a èpoques de inquietud i desassossec; èpoques de comoditat han heretat èpoques de sotsobra i intranquil·litat. Tots aquests esdeveniments són els que han conformat la ciutat i han quedat plasmats en els seus carrers i altres espais urbans.

Els homes i les dones que van dur a terme aquests èxits i fracassos, també hi apareixen en la guia?

Sí. En la guia també he intentat d’expressar les intencions i neguits d’algunes d’aquelles dones i homes que van néixer i viure en aquestes mateixes cases i carrers que avui ocupem nosaltres.

Aquelles persones reconeixerien la ciutat actual?

No sé si reconeixerien les seves cases i els carrers de la que havia estat la seva ciutat. Crec, en tot cas, que se sorprendrien, positivament o pel contrari els afligia veure les transformacions sofertes en la ciutat on ells van viure.

Quina és la pretensió final d’aquest treball?

La pretensió d’aquestes notes -que ja van aparèixer en forma d’article a l’Eix Diari- ha estat amb el propòsit que el lector interessat en la vida de la ciutat (i per extensió de qualsevol ciutat) conegui qui, abans que ell, ha trepitjat el sòl que avui trepitja i qui s’ha hostatjat entre les façanes que avui l’acullen a ell.