Una de les coses més meravelloses del període de militància va ser la relació amb la gent que vaig conèixer, amb els companys i companyes amb qui vaig treballar colze a colze: tant els que llavors eren de la meva edat o més joves com aquells de les generacions més grans, amb els quals ens unia un mateix compromís, el de lluitar per la llibertat dels Països Catalans.
Al Front Nacional de Catalunya, tot es feia amb il·lusió i sense càlculs de llaurar-nos una carrera política. Tant en el treball estrictament polític com en la preparació i execució de les accions d’agitació, no estalviàvem hores ni esforços. Era un treball col·lectiu en el més fidel sentit de la paraula.
Més tard, a l’organització militar, la unió amb els companys va assolir arrels encara més fondes. El que ens unia era una cosa molt semblant a l’amistat, però de naturalesa bàsica diferent. Tampoc no era la «camaraderia» clàssica dels fills del Partit, ni l’esperit de clan, ni la comunitat d’interessos prosaics que uneix ―salvant totes les excepcions que calgui salvar― molts membres dels partits polítics actuals. El que ens unia era una comunió intangible que potser es podria identificar com a fraternitat, i, per damunt de tot, allò que reiteradament en el meu llibre anomeno la Idea.
És per això que en acabar el llibre he volgut dedicar un darrer apartat als meus companys, “homenots” i “donotes” la relació amb els quals se’m projecta avui com el tresor més preuat. I ho he volgut fer d’una manera més lliure i deseixida, en forma de retrats literaris amb un punt d’ironia i més d’una picada d’ullet. Els deu que he triat, per raons de proximitat i de complementarietat, representen tot el conjunt. Vells companys i companyes alguns dels quals ja no hi són, però que restaran indelebles en el meu record mentre visqui.