Divendres, 7 de març
Dimecres, 26 de febrer
Hi ha potser algun lector d’aquest blog que encara no coneix el compte de fèisbuc del projecte? Si és així, no s’ho perdi. El meu amic lleidatà Pau Juvillà, coautor amb Ferran Dalmau del llibre EPOCA. L’exèrcit a l’ombra (Lleida, El Jonc, 2010), el fa funcionar a tot gas des del primer dia.
En Pau no perd pistonada i és menys mandrós que jo amb el blog. Cada dia hi afegeix un o més elements relacionats amb el llibre o amb els fets i circumstàncies que s’hi relaten. I el nombre de visites, a raó d’uns quants centenars cada dia, no ha decaigut. Hi trobareu comentaris diversos, textos del llibre, una pila de friends i de “m’agrada” i també moltes imatges, algunes de les quals s’han fet públiques per primera vegada, com és el cas d’alguns documents que s’inclouran també en el llibre.
Si seguiu el nostre fèisbuc, estareu al dia de les primícies. Ara, per exemple, ja n’hi ha dues: la reproducció de la magnífica serigrafia que ha creat l’il·lustrador i fotoperiodista Jordi Borràs a partir d’uns versos del meu poema “Clam”, en edició exclusiva per als sumadors en algunes de les opcions del present projecte, i també el cartell de la primera de les presentacions del llibre, que tindrà lloc a les Borges Blanques el dijous 3 d’abril.
Estigueu atents, perquè s’aniran penjant noves primícies. En Pau no para, o, dit d’una altra manera, no hi ha qui el pari.
Divendres, 21 de febrer
Dimecres, 12 de febrer
Dimarts, 11 de febrer
Dimecres, 5 de febrer
Dimarts, 4 de febrer
Dilluns, 3 de febrer
Diumenge, 2 de febrer
Dissabte, 1 de febrer
Divendres, 31 de gener
Dijous, 30 de gener
En el post d’abans-d’ahir deia que quan vaig acabar el llibre tenia la sensació que si no hi hagués posat el punt final hauria pogut allargar-lo indefinidament. I és veritat. Però també ho és que el que he escrit en quatre-centes pàgines jo mateix ho hauria pogut escriure en dues-centes. O en cent. Som a l’era de l’anar per feina, de la pressa, de la simplificació, de la dictadura dels 140 caràcters. I un llibre d’un cert gruix –i més que més si és de memòries!– pot ser suspecte d’espantar el personal, de ser vist a priori com del gènere plom.
Permeteu-me confessar que l’objectiu del meu llibre no és únicament la contribució a la memòria històrica. Aquest és l’objectiu social, el que plasma el deure envers els altres. Hi ha també un objectiu personal, íntim, tan potent com aquell, que abasta el continent tant com el contingut, i que és el de crear una obra literària. No hauria sabut fer el llibre com aquell qui fa una monografia històrica, un informe empresarial o la memòria d’activitats d’un club. Havia de ser un llibre amb ànima, una peça literària.
Al cap dels anys és un llibre xerrat i reposat, cosa que no vol pas dir innecessàriament allargassat. Al contrari, durant l’etapa de la seva redacció vaig procurar en tot moment que no hi hagués cap frase ni cap passatge sobrers. Però no vaig fer cap concessió a la simplificació narrativa, i el fet de narrar una història que té un intrínsec valor polític i social no em va fer perdre la cosciència d’exercir l’ofici d’escriure. Cosa que no és res de l’altre món: el gènere literari memorialístic fa molts segles que està inventat.
Si me n’he sortit més o menys bé, és el lector qui ho haurà de dir.
Dimecres, 29 de gener
En el text explicatiu del projecte es diu que Al cap dels anys és escrit “amb un cert aire de novel·la”. Certament es pot dir així. Però no esperi el lector trobar-hi una novel·la històrica, ni una novel·la psicològica, ni menys encara una novel·la d’aventures. Ni tampoc, és clar, una narració de ficció.
El component novel·lístic, l’hi dóna en tot cas la dinàmica narrativa, centrada en la vivència personal d’un protagonista explicada per ordre cronològic, amb un plantejament (la militància), un nus (la detenció i la presó) i el desenllaç (l’exili). Seguint aquest fil, es desgranen unes realitats que són les que de fet donen sentit al llibre: la Catalunya política dels anys setanta, els mecanismes repressius de l’Estat, els avatars de la vida d’un exiliat.
Així, la trajectòria del protagonista es converteix en bona part en paradigma de la trajectòria de tants i tants militants revolucionaris, independentistes o no, que van tenir vivències comunes. Restaurar la memòria històrica és l’objectiu principal del llibre; sense aquest component, l’aventura individual no tindria interès ni sentit.
Com passa sovint en el gènere novel·lístic, també s’hi combinen l’anècdota i la categoria; l’una explica i complementa l’altra. I fent-ho així, a criteri meu, se serveix al lector un llibre digerible, lleuger, tan amè com l’he sabut redactar.
Per això s’expliquen només fets i percepcions i no hi ha anàlisi política; les conclusions, ja les traurà el lector. I no hi ha tampoc –el lector pot estar tranquil- cap “empanada” mental.
Dimarts, 28 de gener
Escriure un llibre de memòries no és bufar i fer ampolles. No és, tampoc, una tasca àrdua com la de fer una tesi doctoral. Però té uns condicionants. El principal és la dificultat inicial de trobar en la memòria tot allò que et proposes trobar-hi, de recordar amb nitidesa –amb prou nitidesa per a narrar-los‑ fets i situacions, persones i circumstàncies que pertanyen al passat, a la persona que eres quan els vas viure, que no és exactament la mateixa persona que ets avui.
Quan comences a narrar coses del teu passat, sovint pateixes la síndrome de la pàgina en blanc. Els records estan desats en calaixets dins el disc dur del teu cervell, i allà romanen inerts, esperant que els cridis. I quan els crides, acudeixen a la cita, però ho fan mandrosament, a vegades de manera inconnexa o contradictòria. Et vénen ganes de deixar-ho córrer, perquè hi ha moments en què et creus incapaç d’articular el llibre que has planejat.
Però, si hi insisteixes, s’esdevé un fenomen sensacional. A mesura que l’exercites, la memòria flueix cada vegada amb més ductilitat, i una cosa et porta a l’altra cada cop amb menys esforç. Llavors penses que les neurones de la memòria no són gaire diferents de les cèl·lules de la resta del cos, i que fent un exercici regular i continuat es posen “en forma” fins a donar un rendiment òptim.
Quan comences un llibre de memòries et sembla que no l’acabaràs mai; quan l’acabes, tens la sensació que si no hi posessis el punt final podries allargar-lo indefinidament.
Dilluns, 27 de gener