Registra-t'hi   Registra't

Has perdut la contrasenya?

TotSuma

ÀLVAR VALLS. MILITÀNCIA, PRESÓ I EXILI

Un projecte de Alvar Valls

Articles

Divendres, 7 de març

UNA ABRAÇADA FRATERNAL


Quan resten només dos dies per acabar la vigència d’aquest projecte, voldria acomiadar-me de tothom i escriure una vegada més la paraula que més he utilitzat durant aquests darrers quaranta dies: gràcies.
 
Gràcies als sumadors, alguns amics d’anys i molts altres totalment desconegts, que amb el seu interès i la seva confiança han fet possible l’edició del llibre. Gràcies als amics de TotSuma, que m’han donat totes les facilitats i han atès amb paciència tots els meus dubtes i peticions. I gràcies als amics que de diverses maneres han col·laborat en el procés, ja sigui divulgant el projecte entre les seves amistats i en les xarxes socials, ja sigui implicant-s’hi més directament, com és el cas de Pau Juvillà, que ha portat el compte de Facebook, de Pau Llop, que ha creat el poema visual, i de Jordi Borràs, autor de la serigrafia. I també gràcies als companys d’Edicions del 1979, especialment Joan Rocamora, que a més d’acollir el llibre de memòries en una de les seves col·leccions han tingut la gentilesa de reeditar en facsíml el meu llibre de poemes Crit.
 
Si l’escriptura del llibre va ser per a mi, a més de l’acompliment d’un deure social, un exercici de catarsi personal, el procés que ha portat a la seva edició ha estat una experiència inoblidable, plena d’anècdotes i detalls relacionats amb l’amistat, la solidaritat, la coincidència d’idees i sobretot la sintonia en allò que és fonamental: l’interès en la preservació de la memòria històrica.
 
Per als primers dies d’abril, hi ha previstes tres presentacions públiques del llibre:
 
- A les Borges Blanques el dijous dia 3 a les 8 del vespre a la cafeteria Slàvia.
- A Barcelona el diumenge dia 6 a les 12 del migdia al Fossar de les Moreres.
- A Andorra el dilluns dia 7 a les 8 del vespre al restaurant Borda Major d’Encamp.
 
Tots els sumadors hi seran convidats especialment, i els qui ho desitgin hi podran recollir el seu exemplar o exemplars del llibre i les altres recompenses que els puguin correspondre, amb el benentès que els qui no hi assisteixin ho rebran al seu domicili durant la segona setmana d’abril.
 
Poso, doncs, punt final a aquest projecte amb una abraçada fraternal a tothom.



Dimecres, 26 de febrer

EL FÈISBUC, A TOT GAS

Hi ha potser algun lector d’aquest blog que encara no coneix el compte de fèisbuc del projecte? Si és així, no s’ho perdi. El meu amic lleidatà Pau Juvillà, coautor amb Ferran Dalmau del llibre EPOCA. L’exèrcit a l’ombra (Lleida, El Jonc, 2010), el fa funcionar a tot gas des del primer dia.
En Pau no perd pistonada i és menys mandrós que jo amb el blog. Cada dia hi afegeix un o més elements relacionats amb el llibre o amb els fets i circumstàncies que s’hi relaten. I el nombre de visites, a raó d’uns quants centenars cada dia, no ha decaigut. Hi trobareu comentaris diversos, textos del llibre, una pila de friends i de “m’agrada” i també moltes imatges, algunes de les quals s’han fet públiques per primera vegada, com és el cas d’alguns documents que s’inclouran també en el llibre.
Si seguiu el nostre fèisbuc, estareu al dia de les primícies. Ara, per exemple, ja n’hi ha dues: la reproducció de la magnífica serigrafia que ha creat l’il·lustrador i fotoperiodista Jordi Borràs a partir d’uns versos del meu poema “Clam”, en edició exclusiva per als sumadors en algunes de les opcions del present projecte, i també el cartell de la primera de les presentacions del llibre, que tindrà lloc a les Borges Blanques el dijous 3 d’abril.
Estigueu atents, perquè s’aniran penjant noves primícies. En Pau no para, o, dit d’una altra manera, no hi ha qui el pari.



Divendres, 21 de febrer

HOMENOTS I DONOTES

Una de les coses més meravelloses del període de militància va ser la relació amb la gent que vaig conèixer, amb els companys i companyes amb qui vaig treballar colze a colze: tant els que llavors eren de la meva edat o més joves com aquells de les generacions més grans, amb els quals ens unia un mateix compromís, el de lluitar per la llibertat dels Països Catalans.
Al Front Nacional de Catalunya, tot es feia amb il·lusió i sense càlculs de llaurar-nos una carrera política. Tant en el treball estrictament polític com en la preparació i execució de les accions d’agitació, no estalviàvem hores ni esforços. Era un treball col·lectiu en el més fidel sentit de la paraula.
Més tard, a l’organització militar, la unió amb els companys va assolir arrels encara més fondes. El que ens unia era una cosa molt semblant a l’amistat, però de naturalesa bàsica diferent. Tampoc no era la «camaraderia» clàssica dels fills del Partit, ni l’esperit de clan, ni la comunitat d’interessos prosaics que uneix ―salvant totes les excepcions que calgui salvar― molts membres dels partits polítics actuals. El que ens unia era una comunió intangible que potser es podria identificar com a fraternitat, i, per damunt de tot, allò que reiteradament en el meu llibre anomeno la Idea.
És per això que en acabar el llibre he volgut dedicar un darrer apartat als meus companys, “homenots” i “donotes” la relació amb els quals se’m projecta avui com el tresor més preuat. I ho he volgut fer d’una manera més lliure i deseixida, en forma de retrats literaris amb un punt d’ironia i més d’una picada d’ullet. Els deu que he triat, per raons de proximitat i de complementarietat, representen tot el conjunt. Vells companys i companyes alguns dels quals ja no hi són, però que restaran indelebles en el meu record mentre visqui.



Dimecres, 12 de febrer

UNA ANÈCDOTA ITALIANA

El març del 1973, una delegació de l’Assemblea de Catalunya, responent a una invitació del Comitato Spagna Libera, va viatjar uns dies a Mòdena, Bolonya i Florència per explicar la lluita unitària catalana contra el franquisme. El cap de colla era en Pere Portabella, el cineasta, de l'òrbita del PSUC. Vam ser acomboiats pel Partit Comunista Italià i ens van distribuir per dormir en domicilis de militants de base del PCI. A mi em va tocar d'amfitriona una jove parella amb nens petits que em van tractar amb tota l’amabilitat del món. Així descric en el llibre una anècdota del meu pas per aquella casa:
 
“Vam parlar sobretot de política, i quan vaig introduir el tema de la qüestió catalana i l’aspiració independentista em van mirar amb cara de pòquer com aquell qui no entén res. Per a ells érem «espanyols» i prou.
Però no van ser només ells els qui en algun moment de la conversa no van entendre res. També jo vaig quedar in albis quan els meus amfitrions, amb tota la bona fe del món, de cop i volta em van preguntar si «ja» havia fet «il pelegrinaggio».
―Il pelegrinaggio? ―vaig dir. No sabia de què em parlaven.
―Ecco sì, il pelegrinaggio ―van insistir, i ara en el record difús me’ls imagino gesticulant amb els dits de la mà ajuntats pel capciró, a la manera tòpica italiana, amb els ulls sorpresos perquè no entenia una paraula tan evident.
―Scusi, il pelegrinaggio, dove? ―no vaig tenir més remei que preguntar.
―Ma dove sarebbe! ―van respondre―. Il pelegrinaggio alla tomba del Lenin, in Mosca, nel Cremlino.
Àngela Maria! Lenin, Moscou, el Kremlin... M’havien pres per comunista! Havia sentit parlar de pelegrinatges a Montserrat, a Lorda, a Terra Santa o a la Meca, però mai, mai de la vida, no m’hauria imaginat que els comunistes també pelegrinessin a un lloc sagrat, i que aquest fos per a ells «el» pelegrinatge per antonomàsia. M’atreviria, en tornar a Catalunya, a preguntar al «Guti», a en Solé Barberà o al camarada Frutos si ja havien fet «il pelegrinaggio», o si només el feien els treballadors de coll blau?
Aquesta va ser una de les lliçons del viatge. Però no l’única. També, aquell desconeixement generalitzat de Catalunya i de la seva especificitat nacional, la capacitat de maniobra del PSUC per influir sobre l’Assemblea de Catalunya, i la pregunta que jo em feia de forma recurrent en aquella i en moltes altres activitats de la lluita unitària: era encertada la política de l’FNC de rebaixar els plantejaments sobiranistes en favor d’una unitat d’acció de les forces polítiques de la qual en resultava una tèbia reivindicació regionalista? O, més descarnadament: què hi feia jo a Itàlia perdent el temps entre comunistes?”



Dimarts, 11 de febrer

HO EXPLICO TOT

Aquests dies m’han preguntat de forma recurrent si en el meu llibre “ho explico tot”. Si alguna cosa me la guardo per a mi. Si hi ha coses, fins i tot, que guardo per a unes segones memòries.
La resposta ha estat sempre que sí, que ho explico tot, dins el nivell del que és el llibre, format pels records d’un militant, amb totes les limitacions que això comporta de reduccionisme respecte al que seria un treball historiogràfic construït a partir d’un gran nombre de fonts. En tot cas, es tracta de dues coses diferents: un treball historiogràfic té el valor de la complexitat de les fonts; un relat de memòries té la virtut del testimoni directe. Però sí, puc dir que ho explico tot, tot el que bonament he recordat de la meva experiència, fins i tot aquelles coses que m'han resultat més incòmodes d'explicar.
Però tampoc no voldria crear falses expectatives: entre el que explico, no hi ha grans revelacions, ni grans secrets destapats. Senzillament és el relat d’allò que vaig viure i allò que vaig veure. Un relat despullat de tot altre interès que la mateixa narració d’uns fets, d’una trajectòria individual emmarcada en una empresa col·lectiva. Una trajectòria que pot ser, això sí, un botó de mostra de tantes de paral·leles com n’hi ha hagut.
I com que ho explico tot, és impossible que hi hagi unes segones memòries. L’única possibilitat que hi fossin, seria que estigués disposat a fer anàlisi política i reescrivís el llibre en aquesta clau. Però ja avanço que això no ho faré: l’anàlisi política no ha estat mai el meu fort, i altres poden fer aquesta tasca ‑certament necessària‑ molt millor que no ho faria jo.



Dimecres, 5 de febrer

POLICIA I PRESÓ EL SEGON ANY DE LA TRANSICIÓ

(Dos fragments del capítol “En mans de l’Estat”)
 
“A la Jefatura de Policia, hi vam anar a parar en un moment en què, quasi dos anys després de la mort del dictador, no havia canviat res des del franquisme: ni els alts càrrecs, ni els inspectors, ni la iconografia que decorava les dependències oficials, ni els mètodes brutals en els interrogatoris, ni, sobretot, l’odi que se sobreposava amb escreix a la professionalitat. L’única sort va ser que en aquell forat negre només hi vam romandre tres dies, i no els deu dies que poc temps més tard l’anomenada «llei antiterrorista» permetria mantenir fora del món els detinguts, com va ser el cas dels qui durant els anys següents serien detinguts i acusats de pertànyer a EPOCA."

"A la presó Model de Barcelona, em va tocar viure un moment especialment dramàtic: el moment de la decepció d’uns homes ‑els presos socials‑ que ja començaven a desesperar de l’indult que ells creien que els corresponia perquè es consideraven tancats a conseqüència directa o indirecta de la dictadura franquista i que, en la seva decepció, arribaven a l’exacerbació. Un moment que en aparença va culminar amb dos motins, però que, de fet, es manifestava dia rere dia amb l’esfondrament moral i humà d’unes vides profundament marginades que s’anaven autoanihilant sense aturador. Un moment de sordidesa, de tensió, durant el qual s’anava podrint el monstre carcerari que havia creat el franquisme, també intacte pel que feia a la seva organització i als seus gestors. De tot aquest estat de coses, no n’era exempt ningú: ni reclusos, ni carcellers, ni tan sols aquells presos ‑els polítics‑ que, per les condicions específiques que ens havien fet anar a raure a la presó, no estàvem en el nus de la problemàtica, però que també ens hi vèiem involucrats i així passàvem a ser-ne també protagonistes o, si més no, espectadors privilegiats.”



Dimarts, 4 de febrer

EL LLIBRE I EL PROCÉS SOBIRANISTA

Algú m’ha preguntat aquests dies si la coincidència de la publicació del meu llibre amb l’any de gràcia 2014, en ple esclat del procés sobiranista, és una cosa volguda. Doncs, la veritat, no; és una pura coincidència. Vaig començar a escriure les memòries el 2011 perquè, per edat, ja em tocava fer-ho, i les vaig acabar el 2013.
El procés que estem vivint i que ens motiva a tots com un somni que cada dia es va fent més i més realitat no ha influït gens, no ja en la data d’edició del llibre, sinó tampoc en el seu contingut, ni menys encara en la decisió d’escriure’l. Si no hagués existit el procés, el llibre hi seria igual. Són dues coses separades, d’abast infinitament diferent, que fan cada una el seu camí.
I de la mateixa manera que el procés no influeix en el llibre, el llibre tampoc té cap vocació d’influir en el procés. Dic això perquè algú també m’ha preguntat a aquest respecte. Al cap dels anys explica unes realitats que ja són història i la funció del volum és preservar-ne la memòria, perquè no caiguin en l’oblit.
I diré més: si algú –temo que pugui passar– assenyala l’aparició del meu llibre com a poc oportuna en aquest moment, ja que podria venir a tacar la impol·luta Catalunya en la qual un dia es va decretar que certs tipus de lluita propis d’un país ocupat no han existit mai, aquest algú estarà fent un flac favor a la veritat històrica.



Dilluns, 3 de febrer

ELS PROLOGUISTES

Els amics Miquel Sellarès i Carles Sastre m’han fet l’honor d’encapçalar el llibre amb dos textos introductoris escrits a petició meva. Quan els ho vaig demanar, no van dubtar a dir-me que sí. En Sellarès, antic company meu de la lluita unitària antifranquista; en Sastre, antic company del Front Nacional de Catalunya i també company d’armes. Estic convençut que si ho hagués demanat a altres vells companys o companyes també m’haurien complagut, però al capdavall s’ha de triar.
I per què dos?, es pot preguntar algú. Ben senzill: tots dos són i han estat sempre d'ençà que els conec –fa més de quaranta anys– independentistes de pedra picada, però han fet recorreguts polítics diferents, diria que radicalment diferents. L’important per a mi, en ajuntar aquests dos noms, és que entre tots dos cobreixen un arc molt ampli de l’independentisme, i que d’aquesta manera la seva funció de presentadors del llibre té un sentit més inclusiu. Les seves mirades sobre el context de tot allò que s’explica en el llibre, inevitablement sota el prisma de l’actualitat política,  són complementàries i se sumen l’una a l’altra, fins al punt que en aquest moment jo ja no concebria el meu llibre sense aquests pròlegs.
Ajuntar dos noms com els d’en Miquel Sellarès i en Carles Sastre comporta també un missatge subliminal: el derivat de la meva dèria, que ja ve dels anys setanta, de sumar i escombrar cap a casa, d’ajuntar i no fragmentar. Un missatge que adquireix un ple sentit en l’etapa apassionant que vivim avui, en què, al marge de les posicions polítiques de cadascú, la reivindicació independentista és cada vegada més transversal.



Diumenge, 2 de febrer

L'ESCANYAPOBRES I JO

(Petit conte moral)

L’experiència que he viscut aquests cinc dies durant els quals s’ha anat omplint la guardiola d’aquest projecte ha estat única, quasi diria que irrepetible. La sensació de veure com, a un ritme vertiginós, el total recaptat anava pujant i superava successivament les fites parcials del 25 %, el 50 % o el 75 % era una sensació d’infart, sobretot pel fet de pensar que darrere cada nova xifra que superava l’anterior hi havia una persona, coneguda o desconeguda, que creia en el projecte i volia veure el llibre editat.
Per uns moments, em vaig sentir virtualment com si fos un magnat de les finances que verificava el creixement dels seus dividends. M’afigurava ser l’Escanyapobres, a la seva residència de Pedralbes, amb una bata de seda, unes plantofes de llaneta i fumant un gros havà, arrepapat al sofà davant d’una pantalla de plasma en la qual anaven apareixent els ingressos a favor seu que s’anaven generant ací i allà: ara el pagament d’un peatge al Túnel del Cadí, cataclinc, clinc, caixa; ara la compra de tres entrades a Port Aventura, cataclinc, clinc, caixa; ara l’abonament d’un rebut de l’aigua, cataclinc, clinc, caixa; ara la signatura d’un contracte d’assegurances, cataclinc, clinc, caixa... i així meteòricament fins a l’infinit les vint-i-quatre hores del dia.
M’ho vaig passar bé, davant la pantalla amb el projecte de TotSuma, somiant que era aquell pobre diable avida dollars que controlava els fruits del seu hort immens a fi d’assegurar-se un sou escandalós a costa de les necessitats de la bona gent. Però aviat em vaig despertar. Ell i jo no teníem res a veure. En el seu projecte, controlat per ell entre pipada i pipada al Cohiba, només hi intervenia el càlcul i l’afany de lucre; en el meu, hi havia el component de l’ànima. La meva i la de molta altra gent.



Dissabte, 1 de febrer

GRÀCIES A TOTHOM. HI HAURÀ LLIBRE

El divendres dia 31 de gener, a les 21:27 del vespre, s’ha sumat la quantitat necessària per editar el llibre. L’objectiu s’ha assolit en només cinc dies, un temps rècord que jo no havia considerat ni en somnis.
Al cap dels anys, doncs, es publicarà dins del termini previst. Gràcies. Gràcies a tothom. En primer lloc, als qui han fet possible l’edició amb les seves aportacions, amics coneguts i desconeguts que han dit “sí” a la proposta amb el seu suport econòmic. També, a aquells qui, sense fer cap aportació, han divulgat el projecte. I, naturalment, als qui m’han ajudat a posar en marxa i mantenir una aventura que jo sol no hauria estat capaç de governar. L’edició del llibre s’ha convertit, sense cap dubte, en una empresa col·lectiva.
El projecte continuarà obert fins al final del període previst, és a dir, fins al 9 de març. Els qui s’hi vulguin sumar ho podran fer encara durant tot aquest temps. Els diners que s’apleguin per damunt de l’objectiu ja acomplert seran destinats a ampliar el tiratge del llibre, a fi que tingui la màxima presència en el mercat, i a contribuir a l’edició d’altres llibres de memòria històrica de la lluita per l’alliberament nacional, una bona causa que mereix tot el nostre suport.
Per part meva, seré present amb noves entrades en aquest blog la majoria dels dies. Hi he trobat el bo, tot i que espero que no es converteixi en una addicció més enllà del compromís temporal adquirit: no voldria atabalar més del compte el personal, que al final ja em veuria com un lloro, aquell animal llondro i sorollós que xerra molt i no diu res.



Divendres, 31 de gener

TOTS AL FEISBUC

He de confessar que les xarxes socials no són el meu fort. Per a bé o per a mal, estic habitualment absent de fòrums com el Facebook, el Twitter, el Google+ e tutti quanti. No sé si em perdo res. És una opció personal.
Però això no vol pas dir que en negui la utilitat social, i menys encara el seu gran valor en aquest projecte a TotSuma. El nostre compte de Facebook s’està revelant no solament com una poderosa eina de promoció, sinó també com un punt de trobada de molts amics, alguns dels quals desconeguts, d’altres coneguts –i en alguns casos absents de la meva vida quotidiana durant anys–, i fins i tot alguns vells companys de lluita.
He d’agrair al meu amic lleidatà Pau Juvillà que, a més d’ajudar-me en la preparació d’aquest projecte de micromecenatge –del qual ell em va donar la idea–, hagi volgut carregar amb la conducció d’aquest fòrum on cada dia s’afegeixen fragments del text del llibre, imatges que s’hi relacionen i una pila d’opinions cada una de les quals em fa venir un ai al cor.
Només per aconseguir aquesta magnífica realitat hauria valgut la pena fer el llibre.



Dijous, 30 de gener

XERRAT I REPOSAT

En el post d’abans-d’ahir deia que quan vaig acabar el llibre tenia la sensació que si no hi hagués posat el punt final hauria pogut allargar-lo indefinidament. I és veritat. Però també ho és que el que he escrit en quatre-centes pàgines jo mateix ho hauria pogut escriure en dues-centes. O en cent. Som a l’era de l’anar per feina, de la pressa, de la simplificació, de la dictadura dels 140 caràcters. I un llibre d’un cert gruix –i més que més si és de memòries!– pot ser suspecte d’espantar el personal, de ser vist a priori com del gènere plom.
Permeteu-me confessar que l’objectiu del meu llibre no és únicament la contribució a la memòria històrica. Aquest és l’objectiu social, el que plasma el deure envers els altres. Hi ha també un objectiu personal, íntim, tan potent com aquell, que abasta el continent tant com el contingut, i que és el de crear una obra literària. No hauria sabut fer el llibre com aquell qui fa una monografia històrica, un informe empresarial o la memòria d’activitats d’un club. Havia de ser un llibre amb ànima, una peça literària.
Al cap dels anys és un llibre xerrat i reposat, cosa que no vol pas dir innecessàriament allargassat. Al contrari, durant l’etapa de la seva redacció vaig procurar en tot moment que no hi hagués cap frase ni cap passatge sobrers. Però no vaig fer cap concessió a la simplificació narrativa, i el fet de narrar una història que té un intrínsec valor polític i social no em va fer perdre la cosciència d’exercir l’ofici d’escriure. Cosa que no és res de l’altre món: el gènere literari memorialístic fa molts segles que està inventat.
Si me n’he sortit més o menys bé, és el lector qui ho haurà de dir.



Dimecres, 29 de gener

UN CERT AIRE DE NOVEL·LA

En el text explicatiu del projecte es diu que Al cap dels anys és escrit “amb un cert aire de novel·la”. Certament es pot dir així. Però no esperi el lector trobar-hi una novel·la històrica, ni una novel·la psicològica, ni menys encara una novel·la d’aventures. Ni tampoc, és clar, una narració de ficció.
El component novel·lístic, l’hi dóna en tot cas la dinàmica narrativa, centrada en la vivència personal d’un protagonista explicada per ordre cronològic, amb un plantejament (la militància), un nus (la detenció i la presó) i el desenllaç (l’exili). Seguint aquest fil, es desgranen unes realitats que són les que de fet donen sentit al llibre: la Catalunya política dels anys setanta, els mecanismes repressius de l’Estat, els avatars de la vida d’un exiliat.
Així, la trajectòria del protagonista es converteix en bona part en paradigma de la trajectòria de tants i tants militants revolucionaris, independentistes o no, que van tenir vivències comunes. Restaurar la memòria històrica és l’objectiu principal del llibre; sense aquest component, l’aventura individual no tindria interès ni sentit.
Com passa sovint en el gènere novel·lístic, també s’hi combinen l’anècdota i la categoria; l’una explica i complementa l’altra. I fent-ho així, a criteri meu, se serveix al lector un llibre digerible, lleuger, tan amè com l’he sabut redactar.
Per això s’expliquen només fets i percepcions i no hi ha anàlisi política; les conclusions, ja les traurà el lector. I no hi ha tampoc –el lector pot estar tranquil- cap “empanada” mental.



Dimarts, 28 de gener

EXERCITAR LA MEMÒRIA

Escriure un llibre de memòries no és bufar i fer ampolles. No és, tampoc, una tasca àrdua com la de fer una tesi doctoral. Però té uns condicionants. El principal és la dificultat inicial de trobar en la memòria tot allò que et proposes trobar-hi, de recordar amb nitidesa –amb prou nitidesa per a narrar-los‑ fets i situacions, persones i circumstàncies que pertanyen al passat, a la persona que eres quan els vas viure, que no és exactament la mateixa persona que ets avui.
Quan comences a narrar coses del teu passat, sovint pateixes la síndrome de la pàgina en blanc. Els records estan desats en calaixets dins el disc dur del teu cervell, i allà romanen inerts, esperant que els cridis. I quan els crides, acudeixen a la cita, però ho fan mandrosament, a vegades de manera inconnexa o contradictòria. Et vénen ganes de deixar-ho córrer, perquè hi ha moments en què et creus incapaç d’articular el llibre que has planejat.
Però, si hi insisteixes, s’esdevé un fenomen sensacional. A mesura que l’exercites, la memòria flueix cada vegada amb més ductilitat, i una cosa et porta a l’altra cada cop amb menys esforç. Llavors penses que les neurones de la memòria no són gaire diferents de les cèl·lules de la resta del cos, i que fent un exercici regular i continuat es posen “en forma” fins a donar un rendiment òptim.
Quan comences un llibre de memòries et sembla que no l’acabaràs mai; quan l’acabes, tens la sensació que si no hi posessis el punt final podries allargar-lo indefinidament.



Dilluns, 27 de gener

Un enrenou

Avui comença per a mi una experiència singular. Després d’haver publicat, entre l’any 1969 i avui, una modesta però efectiva quinzena de llibres, no m’havia trobat mai en la situació d’haver de postular-me, no davant dels editors, sinó davant dels mateixos lectors, per tal que siguin ells els qui facin possible l’edició.
L’operació de micromecenatge que ara s’engega se m’apareix com un enrenou a la meva provecta edat de seixanta-sis anys, però no puc amagar que em motiva. Em motiva per la incertesa sobre l’èxit o el fracàs del projecte i pel fet que aquest dependrà de la suficient o no suficient acceptació de la proposta per part dels seus destinataris in pectorein pectore meo, s’entén–. Tot un exercici de democràcia editora propiciat pels nous hàbits socials derivats de les modernes tecnologies.
Aquí em teniu, doncs, parlant impúdicament de mi des d’un blog. Ho faré la majoria dels dies durant el període de vigència del projecte de TotSuma. El micromecenatge és positiu i democratitzador, però té també els seus costos, el principal dels quals és el d’haver d’afanar sense pietat la cartera d’amics, coneguts i saludats, que a partir d’ara potser em veuran com l’espavilat que els ha volgut vendre un pis sobre plànols, o, el que és el mateix, un llibre que encara no és nat. Però m’hauran de reconèixer que el negoci que els proposo és més espiritual que no pas especulatiu i, a més, que no està subjecte a cap mena de bombolla (per ara).



137
sumadors
4850 €
dels 3000 necessaris
finalitzat
el 09/03/2014
Assolit 161%

Aporta-hi 20 €

80 sumadors
1 exemplar del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria autògrafa de l’autor si ho desitges.

Aporta-hi 35 €

11 sumadors
2 exemplars del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria o dedicatòries autògrafes de l’autor si ho desitges.

Aporta-hi 45 €

4 sumadors
3 exemplars del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria o dedicatòries autògrafes de l’autor si ho desitges.

Aporta-hi 45 €

3 sumadors
(Queden 18 de 20 recompenses)
2 exemplars del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria o dedicatòries autògrafes de l’autor si ho desitges + Poema visual de Pau Llop a partir d’uns versos d’Àlvar Valls, edició numerada.

Aporta-hi 50 €

17 sumadors
(Queden 4 de 20 recompenses)
2 exemplars del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria o dedicatòries autògrafes de l’autor si ho desitges + Serigrafia de Jordi Borràs amb el poema “Clam” d’Àlvar Valls, edició numerada.

Aporta-hi 60 €

3 sumadors
(Queden 17 de 20 recompenses)
2 exemplars del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria o dedicatòries autògrafes de l’autor si ho desitges + 1 exemplar del llibre Crit d’Àlvar Valls en edició facsímil numerada i dedicada per l’autor.

Aporta-hi 80 €

19 sumadors
(Queden 1 de 20 recompenses)
3 exemplars del llibre + El teu nom als agraïments del llibre si ho desitges + Dedicatòria o dedicatòries autògrafes de l’autor si ho desitges + Poema visual de Pau Llop a partir d’uns versos d’Àlvar Valls, edició numerada + Serigrafia de Jordi Borràs amb el poema “Clam” d’Àlvar Valls, edició numerada + 1 exemplar del llibre Crit d’Àlvar Valls en edició facsímil numerada i dedicada per l’autor.


Blog del projecte

UNA ABRAÇADA FRATERNAL
Quan resten només dos dies per acabar la vigència d’aquest projecte, voldria acomiadar-me de tothom i escriure una vegada més la paraula que més he utilitzat durant ...

Butlletí

Rep els nous projectes de totSuma al teu correu.

Un projecte de

Xadica

Amb la col·laboració de

Fundació Catalunya Cultura

Segueix-nos

  • Troba'ns al Facebook
    Troba'ns al Twitter
    Escriu-nos!