El març del 1973, una delegació de l’Assemblea de Catalunya, responent a una invitació del Comitato Spagna Libera, va viatjar uns dies a Mòdena, Bolonya i Florència per explicar la lluita unitària catalana contra el franquisme. El cap de colla era en Pere Portabella, el cineasta, de l'òrbita del PSUC. Vam ser acomboiats pel Partit Comunista Italià i ens van distribuir per dormir en domicilis de militants de base del PCI. A mi em va tocar d'amfitriona una jove parella amb nens petits que em van tractar amb tota l’amabilitat del món. Així descric en el llibre una anècdota del meu pas per aquella casa:
 
“Vam parlar sobretot de política, i quan vaig introduir el tema de la qüestió catalana i l’aspiració independentista em van mirar amb cara de pòquer com aquell qui no entén res. Per a ells érem «espanyols» i prou.
Però no van ser només ells els qui en algun moment de la conversa no van entendre res. També jo vaig quedar in albis quan els meus amfitrions, amb tota la bona fe del món, de cop i volta em van preguntar si «ja» havia fet «il pelegrinaggio».
―Il pelegrinaggio? ―vaig dir. No sabia de què em parlaven.
―Ecco sì, il pelegrinaggio ―van insistir, i ara en el record difús me’ls imagino gesticulant amb els dits de la mà ajuntats pel capciró, a la manera tòpica italiana, amb els ulls sorpresos perquè no entenia una paraula tan evident.
―Scusi, il pelegrinaggio, dove? ―no vaig tenir més remei que preguntar.
―Ma dove sarebbe! ―van respondre―. Il pelegrinaggio alla tomba del Lenin, in Mosca, nel Cremlino.
Àngela Maria! Lenin, Moscou, el Kremlin... M’havien pres per comunista! Havia sentit parlar de pelegrinatges a Montserrat, a Lorda, a Terra Santa o a la Meca, però mai, mai de la vida, no m’hauria imaginat que els comunistes també pelegrinessin a un lloc sagrat, i que aquest fos per a ells «el» pelegrinatge per antonomàsia. M’atreviria, en tornar a Catalunya, a preguntar al «Guti», a en Solé Barberà o al camarada Frutos si ja havien fet «il pelegrinaggio», o si només el feien els treballadors de coll blau?
Aquesta va ser una de les lliçons del viatge. Però no l’única. També, aquell desconeixement generalitzat de Catalunya i de la seva especificitat nacional, la capacitat de maniobra del PSUC per influir sobre l’Assemblea de Catalunya, i la pregunta que jo em feia de forma recurrent en aquella i en moltes altres activitats de la lluita unitària: era encertada la política de l’FNC de rebaixar els plantejaments sobiranistes en favor d’una unitat d’acció de les forces polítiques de la qual en resultava una tèbia reivindicació regionalista? O, més descarnadament: què hi feia jo a Itàlia perdent el temps entre comunistes?”