Aquests dies m’han preguntat de forma recurrent si en el meu llibre “ho explico tot”. Si alguna cosa me la guardo per a mi. Si hi ha coses, fins i tot, que guardo per a unes segones memòries.
La resposta ha estat sempre que sí, que ho explico tot, dins el nivell del que és el llibre, format pels records d’un militant, amb totes les limitacions que això comporta de reduccionisme respecte al que seria un treball historiogràfic construït a partir d’un gran nombre de fonts. En tot cas, es tracta de dues coses diferents: un treball historiogràfic té el valor de la complexitat de les fonts; un relat de memòries té la virtut del testimoni directe. Però sí, puc dir que ho explico tot, tot el que bonament he recordat de la meva experiència, fins i tot aquelles coses que m'han resultat més incòmodes d'explicar.
Però tampoc no voldria crear falses expectatives: entre el que explico, no hi ha grans revelacions, ni grans secrets destapats. Senzillament és el relat d’allò que vaig viure i allò que vaig veure. Un relat despullat de tot altre interès que la mateixa narració d’uns fets, d’una trajectòria individual emmarcada en una empresa col·lectiva. Una trajectòria que pot ser, això sí, un botó de mostra de tantes de paral·leles com n’hi ha hagut.
I com que ho explico tot, és impossible que hi hagi unes segones memòries. L’única possibilitat que hi fossin, seria que estigués disposat a fer anàlisi política i reescrivís el llibre en aquesta clau. Però ja avanço que això no ho faré: l’anàlisi política no ha estat mai el meu fort, i altres poden fer aquesta tasca ‑certament necessària‑ molt millor que no ho faria jo.