(Dos fragments del capítol “En mans de l’Estat”)
 
“A la Jefatura de Policia, hi vam anar a parar en un moment en què, quasi dos anys després de la mort del dictador, no havia canviat res des del franquisme: ni els alts càrrecs, ni els inspectors, ni la iconografia que decorava les dependències oficials, ni els mètodes brutals en els interrogatoris, ni, sobretot, l’odi que se sobreposava amb escreix a la professionalitat. L’única sort va ser que en aquell forat negre només hi vam romandre tres dies, i no els deu dies que poc temps més tard l’anomenada «llei antiterrorista» permetria mantenir fora del món els detinguts, com va ser el cas dels qui durant els anys següents serien detinguts i acusats de pertànyer a EPOCA."

"A la presó Model de Barcelona, em va tocar viure un moment especialment dramàtic: el moment de la decepció d’uns homes ‑els presos socials‑ que ja començaven a desesperar de l’indult que ells creien que els corresponia perquè es consideraven tancats a conseqüència directa o indirecta de la dictadura franquista i que, en la seva decepció, arribaven a l’exacerbació. Un moment que en aparença va culminar amb dos motins, però que, de fet, es manifestava dia rere dia amb l’esfondrament moral i humà d’unes vides profundament marginades que s’anaven autoanihilant sense aturador. Un moment de sordidesa, de tensió, durant el qual s’anava podrint el monstre carcerari que havia creat el franquisme, també intacte pel que feia a la seva organització i als seus gestors. De tot aquest estat de coses, no n’era exempt ningú: ni reclusos, ni carcellers, ni tan sols aquells presos ‑els polítics‑ que, per les condicions específiques que ens havien fet anar a raure a la presó, no estàvem en el nus de la problemàtica, però que també ens hi vèiem involucrats i així passàvem a ser-ne també protagonistes o, si més no, espectadors privilegiats.”