Els amics Miquel Sellarès i Carles Sastre m’han fet l’honor d’encapçalar el llibre amb dos textos introductoris escrits a petició meva. Quan els ho vaig demanar, no van dubtar a dir-me que sí. En Sellarès, antic company meu de la lluita unitària antifranquista; en Sastre, antic company del Front Nacional de Catalunya i també company d’armes. Estic convençut que si ho hagués demanat a altres vells companys o companyes també m’haurien complagut, però al capdavall s’ha de triar.
I per què dos?, es pot preguntar algú. Ben senzill: tots dos són i han estat sempre d'ençà que els conec –fa més de quaranta anys– independentistes de pedra picada, però han fet recorreguts polítics diferents, diria que radicalment diferents. L’important per a mi, en ajuntar aquests dos noms, és que entre tots dos cobreixen un arc molt ampli de l’independentisme, i que d’aquesta manera la seva funció de presentadors del llibre té un sentit més inclusiu. Les seves mirades sobre el context de tot allò que s’explica en el llibre, inevitablement sota el prisma de l’actualitat política,  són complementàries i se sumen l’una a l’altra, fins al punt que en aquest moment jo ja no concebria el meu llibre sense aquests pròlegs.

Ajuntar dos noms com els d’en Miquel Sellarès i en Carles Sastre comporta també un missatge subliminal: el derivat de la meva dèria, que ja ve dels anys setanta, de sumar i escombrar cap a casa, d’ajuntar i no fragmentar. Un missatge que adquireix un ple sentit en l’etapa apassionant que vivim avui, en què, al marge de les posicions polítiques de cadascú, la reivindicació independentista és cada vegada més transversal.