(Petit conte moral)

L’experiència que he viscut aquests cinc dies durant els quals s’ha anat omplint la guardiola d’aquest projecte ha estat única, quasi diria que irrepetible. La sensació de veure com, a un ritme vertiginós, el total recaptat anava pujant i superava successivament les fites parcials del 25 %, el 50 % o el 75 % era una sensació d’infart, sobretot pel fet de pensar que darrere cada nova xifra que superava l’anterior hi havia una persona, coneguda o desconeguda, que creia en el projecte i volia veure el llibre editat.
Per uns moments, em vaig sentir virtualment com si fos un magnat de les finances que verificava el creixement dels seus dividends. M’afigurava ser l’Escanyapobres, a la seva residència de Pedralbes, amb una bata de seda, unes plantofes de llaneta i fumant un gros havà, arrepapat al sofà davant d’una pantalla de plasma en la qual anaven apareixent els ingressos a favor seu que s’anaven generant ací i allà: ara el pagament d’un peatge al Túnel del Cadí, cataclinc, clinc, caixa; ara la compra de tres entrades a Port Aventura, cataclinc, clinc, caixa; ara l’abonament d’un rebut de l’aigua, cataclinc, clinc, caixa; ara la signatura d’un contracte d’assegurances, cataclinc, clinc, caixa... i així meteòricament fins a l’infinit les vint-i-quatre hores del dia.
M’ho vaig passar bé, davant la pantalla amb el projecte de TotSuma, somiant que era aquell pobre diable avida dollars que controlava els fruits del seu hort immens a fi d’assegurar-se un sou escandalós a costa de les necessitats de la bona gent. Però aviat em vaig despertar. Ell i jo no teníem res a veure. En el seu projecte, controlat per ell entre pipada i pipada al Cohiba, només hi intervenia el càlcul i l’afany de lucre; en el meu, hi havia el component de l’ànima. La meva i la de molta altra gent.