En el post d’abans-d’ahir deia que quan vaig acabar el llibre tenia la sensació que si no hi hagués posat el punt final hauria pogut allargar-lo indefinidament. I és veritat. Però també ho és que el que he escrit en quatre-centes pàgines jo mateix ho hauria pogut escriure en dues-centes. O en cent. Som a l’era de l’anar per feina, de la pressa, de la simplificació, de la dictadura dels 140 caràcters. I un llibre d’un cert gruix –i més que més si és de memòries!– pot ser suspecte d’espantar el personal, de ser vist a priori com del gènere plom.
Permeteu-me confessar que l’objectiu del meu llibre no és únicament la contribució a la memòria històrica. Aquest és l’objectiu social, el que plasma el deure envers els altres. Hi ha també un objectiu personal, íntim, tan potent com aquell, que abasta el continent tant com el contingut, i que és el de crear una obra literària. No hauria sabut fer el llibre com aquell qui fa una monografia històrica, un informe empresarial o la memòria d’activitats d’un club. Havia de ser un llibre amb ànima, una peça literària.
Al cap dels anys és un llibre xerrat i reposat, cosa que no vol pas dir innecessàriament allargassat. Al contrari, durant l’etapa de la seva redacció vaig procurar en tot moment que no hi hagués cap frase ni cap passatge sobrers. Però no vaig fer cap concessió a la simplificació narrativa, i el fet de narrar una història que té un intrínsec valor polític i social no em va fer perdre la cosciència d’exercir l’ofici d’escriure. Cosa que no és res de l’altre món: el gènere literari memorialístic fa molts segles que està inventat.
Si me n’he sortit més o menys bé, és el lector qui ho haurà de dir.