En el text explicatiu del projecte es diu que Al cap dels anys és escrit “amb un cert aire de novel·la”. Certament es pot dir així. Però no esperi el lector trobar-hi una novel·la històrica, ni una novel·la psicològica, ni menys encara una novel·la d’aventures. Ni tampoc, és clar, una narració de ficció.
El component novel·lístic, l’hi dóna en tot cas la dinàmica narrativa, centrada en la vivència personal d’un protagonista explicada per ordre cronològic, amb un plantejament (la militància), un nus (la detenció i la presó) i el desenllaç (l’exili). Seguint aquest fil, es desgranen unes realitats que són les que de fet donen sentit al llibre: la Catalunya política dels anys setanta, els mecanismes repressius de l’Estat, els avatars de la vida d’un exiliat.
Així, la trajectòria del protagonista es converteix en bona part en paradigma de la trajectòria de tants i tants militants revolucionaris, independentistes o no, que van tenir vivències comunes. Restaurar la memòria històrica és l’objectiu principal del llibre; sense aquest component, l’aventura individual no tindria interès ni sentit.
Com passa sovint en el gènere novel·lístic, també s’hi combinen l’anècdota i la categoria; l’una explica i complementa l’altra. I fent-ho així, a criteri meu, se serveix al lector un llibre digerible, lleuger, tan amè com l’he sabut redactar.
Per això s’expliquen només fets i percepcions i no hi ha anàlisi política; les conclusions, ja les traurà el lector. I no hi ha tampoc –el lector pot estar tranquil- cap “empanada” mental.