Escriure un llibre de memòries no és bufar i fer ampolles. No és, tampoc, una tasca àrdua com la de fer una tesi doctoral. Però té uns condicionants. El principal és la dificultat inicial de trobar en la memòria tot allò que et proposes trobar-hi, de recordar amb nitidesa –amb prou nitidesa per a narrar-los‑ fets i situacions, persones i circumstàncies que pertanyen al passat, a la persona que eres quan els vas viure, que no és exactament la mateixa persona que ets avui.
Quan comences a narrar coses del teu passat, sovint pateixes la síndrome de la pàgina en blanc. Els records estan desats en calaixets dins el disc dur del teu cervell, i allà romanen inerts, esperant que els cridis. I quan els crides, acudeixen a la cita, però ho fan mandrosament, a vegades de manera inconnexa o contradictòria. Et vénen ganes de deixar-ho córrer, perquè hi ha moments en què et creus incapaç d’articular el llibre que has planejat.
Però, si hi insisteixes, s’esdevé un fenomen sensacional. A mesura que l’exercites, la memòria flueix cada vegada amb més ductilitat, i una cosa et porta a l’altra cada cop amb menys esforç. Llavors penses que les neurones de la memòria no són gaire diferents de les cèl·lules de la resta del cos, i que fent un exercici regular i continuat es posen “en forma” fins a donar un rendiment òptim.
Quan comences un llibre de memòries et sembla que no l’acabaràs mai; quan l’acabes, tens la sensació que si no hi posessis el punt final podries allargar-lo indefinidament.