Avui comença per a mi una experiència singular. Després d’haver publicat, entre l’any 1969 i avui, una modesta però efectiva quinzena de llibres, no m’havia trobat mai en la situació d’haver de postular-me, no davant dels editors, sinó davant dels mateixos lectors, per tal que siguin ells els qui facin possible l’edició.

L’operació de micromecenatge que ara s’engega se m’apareix com un enrenou a la meva provecta edat de seixanta-sis anys, però no puc amagar que em motiva. Em motiva per la incertesa sobre l’èxit o el fracàs del projecte i pel fet que aquest dependrà de la suficient o no suficient acceptació de la proposta per part dels seus destinataris in pectore –in pectore meo, s’entén–. Tot un exercici de democràcia editora propiciat pels nous hàbits socials derivats de les modernes tecnologies.

Aquí em teniu, doncs, parlant impúdicament de mi des d’un blog. Ho faré la majoria dels dies durant el període de vigència del projecte de TotSuma. El micromecenatge és positiu i democratitzador, però té també els seus costos, el principal dels quals és el d’haver d’afanar sense pietat la cartera d’amics, coneguts i saludats, que a partir d’ara potser em veuran com l’espavilat que els ha volgut vendre un pis sobre plànols, o, el que és el mateix, un llibre que encara no és nat. Però m’hauran de reconèixer que el negoci que els proposo és més espiritual que no pas especulatiu i, a més, que no està subjecte a cap mena de bombolla (per ara).