Si fa uns dies us parlava de l’espai en  u n i v e r s o s  hui us vull parlar del temps. El llibre té una clara doble línia narrativa: una en l’edat adulta dels personatges i una altra en l’edat adolescent que gira al voltant de l’institut. Vaig estar pensant molt de temps si fer dos parts d’una mateixa història: l’edat jove i l’edat actual. He volgut moldejar els personatges adults en funció de les situacions paradigmàtiques que els he fet viure als seus “jo” adolescent. I això em va costar de fer veure al llibre. Finalment vaig optar per entremesclar les èpoques i igual es podeu trobar un flashback clàssic que un capítol que comença amb un Jaume desorientat emocionalment que travessa parets de camps que li semblen muralles, per anar a plorar-li a la seua Àngela perquè la Irene l’ha deixat. Una friendzone en tota regla amb la que la nostra protagonista no està gens a gust i pelea pel que vol, en l’edat adulta també.

“La chica de ayer” d’Antonio Vega pot ser un bon exponent del que vull dir, en paraules del crític Antonio Jimenez Barca “Una història d’amor sense final entre un tipet confundit que no sap molt bé què fer i una xicota trista que tampoc...”

En l’època “de joves” narrada al llibre Àngela es desviu per estar amb Jaume qui sols té ulls per a Irene. Un drama juvenil en tota regla.

I vosaltres per qui sospiràveu quan estàveu a l’institut? Jo per ella.