Aquí teniu un fragment de A ON ANEM? Els autoenganys formen part del pensament de tothom. Un pensament sense sentiment no existeix. David Bohm i Mark Edwards varen explorar conjuntament de forma esplèndida les relacions existents entre tot pensament i els sentiments lligats a ell, en un diàleg entre paraules i imatges que varen bastir i publicar en l’obra Changing Consciousness l’any 1991. Els professors contemplem diàriament a les aules d’educació secundària com els adolescents s’auto enganyen en les relacions envers els seus companys o en relació amb els professors. La percepció de la realitat de cada dia a l’aula és clau per comprendre els conflictes que hi tenen lloc contínuament, els sentiments i les emocions que els alumnes de vegades reprimeixen i quotidianament exterioritzen, emocions que produeixen pensaments i comportaments que són normalment agressius. Per què la percepció de la realitat és molt diferent d’aquesta realitat? La gent tendeix a evitar pensaments que poden ser desagradables. El pensament d’una cosa preocupant inquieta el cos i les emocions, i per sentir-nos bé apartem allò que inquieta la ment. Per diversos motius s’origina una tendència a apartar contínuament pensaments que poden inquietar-nos, a negar-los i substituir-los per altres pensaments que ens fan sentir bé. Tenim així l’autoengany. Atribuir als altres les coses nostres que ens desagraden, desplaçar els pensaments incòmodes, ens fa sentir bé. L’error és de l’altre i no, meu. I la comoditat ens inclina a no buscar la veritat i a seguir el corrent, la normalitat. La percepció de la realitat és molt diferent d’aquesta realitat perquè les preguntes que ens fem són dels temes que ens interessen. No ens interessen els temes que posen en perill les nostres idees, la nostra seguretat, el nostre equilibri emotiu, i les preguntes sobre aquests temes perillosos no ens les fem. Vivim en un món d’enganys i mentides. Mentir ha esdevingut en el segle XXI la forma de dialogar a tot arreu, i quan l’interès per la veritat s’apaga no és fàcil enfrontar-se al desig d’auto enganyar-nos, d’apartar pensaments inquietants. La universitat havia de ser aquell lloc on s’anava a buscar veritats, a buscar pistes per destapar errors encoberts o amagats, havia de ser una escola sobre la vida o un lloc de trobada de persones valentes que volien conèixer el món, el seu món, i els professors havien de facilitar el camí de recerca que ells havien trobat perquè l’havien buscat. Sabien com buscar-lo i podien compartir amb els joves la seva experiència. Precisament, el diàleg servia a Sòcrates o a Hypatia a mostrar aquest camí. El meu pare ens ensenyava aquest camí per les muntanyes, per la natura, sota el cel i els astres, tal com li va ensenyar a buscar aquest camí el seu germà gran i com jo li vaig ensenyar al meu germà petit. D’aquesta manera aprenien molts joves rurals a Catalunya, a Tailàndia i a molts altres llocs del món, a trobar el seu camí.