Marià Villangómez Llobet, un poeta integral que va versar com ningú l’esperit i la bellesa de les Pitiüses, ha estat, sens dubte, el gran eivissenc de les lletres catalanes del segle XX. Neix a la Ciutat d'Eivissa, el 10 de gener de 1913. Fill d'una família de metges i farmacèutics, de la petita burgesia eivissenca emparentada amb l’historiador Isidor Macabich, optà per no seguir la tradició familiar i, ja en el batxillerat, es decantà cap als estudis de lletres. D'adolescent començà a escriure poemes alhora que llegia amb assiduïtat i passió, esperonat per la important biblioteca del seu pare. L'any 1928 es trasllada a Barcelona per iniciar la carrera de Dret que, segons confessarà "no va servir-li de res", perquè professionalment mai va despertar-li cap interès. Malgrat tot, la seva estada de cinc anys a la capital catalana en una època de convulsió i canvi, una época que el feren obrir els ulls davant un món que canviava i es convulsionava li obrí tot un univers en la pròpia llengua. A més, també li suposà la descoberta de nombrosos autors en altres llengües, especialmente en francés i en anglès (acabarà esdevenint un dels poc lletraferits de la seva generació als Països Catalans connectat amb el món anglosaxó). Són moments determinants, col•lectius i individuals. Es llicencia, doncs, en Dret l'any 1933, i des d'aleshores i fins a l'inici de la guerra civil publica els primers poemes en català en revistes com Diario de Ibiza, La Nostra Terra i L'Almanac de les Lletres. Decideix traslladar-se a València per estudiar la carrera que realment l'atreu, la de Lletres, que abandona l'any 1938 en ser destinat al front de Castelló amb l'exèrcit sublevat contra la República. Un cop acabada la guerra civil, torna a estudiar, aquest cop magisteri, professió que exerceix durant vint-i-cinc anys. Primer fa de mestre a Cornellà de Llobregat (1942-1946) i després retorna a Eivissa, concretament al poble de Sant Miquel, lloc on concep la quasi totalitat de la seva obra. Com a membre de la "generació sacrificada", terme creat per Joan Fuster per referir-se als poetes hereus de la tradició noucentista que veuen estroncada la seva obra per la guerra, reprèn la tasca de creació literària l'any 1943, quan viu a Catalunya, amb uns poemes que formen els seus primers llibres: Sonetos mediterráneos (1945, amb versió catalana de 1986) i Terra i somni (1948). Villangómez sempre triga a publicar els seus poemes perquè el poeta cerca: "un acabament més acurat”. Serà exigent tota la vida. El seu món literari —eminentment poètic fins i tot quan escriu prosa—, s'identifica sempre amb el paisatge i la gent de les Pitiüses, però a diferència de l'escola mallorquina precedent, el cant a la terra no s'esgota en ell mateix, sinó que s'amplifica amb estímuls universals a la recerca de l'essencialitat. Tot i que les influències de l'autor eivissenc són molt variades, se'l considera com un seguidor de l'escola creada per Carles Riba. Confessa en una carta que, en conèixer Riba, es proposa imitar-ne el llenguatge poètic i l'estructura del vers. També manifesta una gran admiració pels poetes de la Generació del 27: Salinas, Guillén, Juan Ramón Jiménez, Alberti, Cernuda i, sobretot, Machado. D'altra banda, ha estat sempre un gran lector —i traductor— de poesia francesa i anglesa, amb predilecció pels autors pròxims a la línia postsimbolista: Pound, Mallarmé, Rimbaud, Valéry, Laforgue, Hardy, etc. Després d'uns primers llibres ressaltant la importància del paisatge —la terra, el mar i la llum com a definició de la bellesa perseguida, sovint amb una Eivissa evocada com si fos una dona—, inicia l'anomenat cicle de Balansat amb un discurs més líric en el qual dóna prioritat a temes com el desarrelament de la terra o el pas del temps; corresponen a aquest cicle Els béns incompartibles (1954) escrit a partir de 1947, i Sonets de Balansat (1958). En contraposició a l'esperit dels autors del 27 de ressò més popular i allunyats de qualsevol indici de cripticisme, es mostra en els darrers llibres més despullat formalment i més proper als fets quotidians del seu entorn: La miranda (1958) i El cop a la terra (1962). Amb el poemari Declarat amb el vent (1963) tanca la seva producció poètica. Posteriorment, concreta els seus interessos creatius sobretot en traduccions de poesia des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats, Saint-John Perse, Dylan... L'obra poètica completa es publica l'any 1986 en tres volums, i les versions al català d'autors estrangers es recullen cinc anys més tard, en altres tres volums. És autor de diversos assajos i d'un gran nombre d'articles i opuscles, i també d'obres i adaptacions teatrals, de vegades signades amb el pseudònim Marc Arabí. D'altra banda, és remarcable la intensa tasca d'orientació cultural i cívica que duu a terme a la seva illa, en aquest sentit cal esmentar Curs d'iniciació a la llengua: normes gramaticals, lectures eivissenques i formentereres, publicat el 1972, que suposa un important impuls al procés de recuperació i divulgació de la llengua catalana a Eivissa i a Formentera. L'any 1989 és guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i cívica, i el 1993 l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, amb la col•laboració de diverses institucions insulars li organitzen un homenatge a Eivissa, amb una exposició fotobiogràfica i una conferència d'Antoni Nadal sobre el teatre de l'autor eivissenc, entre altres actes. Acabarà els seus dies a Eivissa, l’illa d’homes lliures que sempre va sommiar. El 2002.