DE MÍRIAM CANO
 
 



Hi ha dies que m’esmicolo i vagarejo pel menjador
 
recollint engrunes de mi mateixa.
 
en recomposar-me, maldestra,
 
no sé dissimular esquerdes ni cicatrius.
 
Al meu trencaclosques
 
sempre li manquen peces.
 
Llegeixo els dies sobre la pell, a les palpentes
 
i provo de suavitzar el record
 
acariciant la nafra oberta
 
de la rancúnia que encara cou.
 
Em pots resseguir la vida pels contorns.
 
 

 
 
 
April is the cruellest month,breeding
 
Lilacs out of the dead land, mixing
 
Memory and desire, stirring
 
Dull roots with spring rain.
 
T.S Eliot, The Waste Land.


No Thomas, no era abril
 el mes més cruel.
L'hivern no arriba
i sense pluja
no marxa el pòsit de brutícia
que ha quedat sota el novembre.
Transitem autònoms,
amb la mirada
perduda
esquivant, fins i tot,
gratuïts somriures desconeguts al metro.
No arriba el fred
i la gelor ens entumeix els membres
i converteix l'amor
en antic inabastable aliè.
Estimem en silenci, amb el cor
trencat,
amb la mirada plena
del pòsit del novembre.









D'ESTEL SOLÉ


L'anorac dels anys noranta
 
A les butxaques d’aquell anorac dels anys noranta
hi guardo els dies que sempre feien pujada,
el teu llevar-me tan d’hora, 
quan encara no hi havia carrers,
i les finestres esbatanades
perquè el fred ens fes més forts.
L’hivern petrifica el bosc que porto a dins
i torno a posar-me’l, l’anorac dels anys noranta.
Els peus s’enfonsen en la neu
i aquest trineu no és cap joguina;
voraç i posseït, se m’enduu muntanya avall
i busca parets i arbres on estavellar-me.
El vintage no és una moda,
és la necessitat de reconvertir en puresa l’angoixa,
de veure nevar per primer cop.
Endur-se dins la bossa grapats de neu verge 
i observar com es fonen amb els anys.
 
 
 
La maniobra de Heimlich
 
L’hauríem d’haver fet,
el curs de primers auxilis.
Aquesta angoixa que t’ennuega
és com un tros de pollastre 
encallat a mitja tràquea.
L’aire no t’arriba als pulmons
i aviat deixaràs de respirar.
Em mires amb ulls d’això s’acaba
i, tal com diu la maniobra,
el meu àngel t’abraça per l’esquena
mentre el dimoni carrega d’insults els punys
i els pressiona amb ràbia 
per sota les costelles.
Si ho escups,
si finalment surt disparat,
farem pollastre al forn
i ens el fotrem per sopar
mentre de fons sona Jacques Brel
i ens diu allò de ne me quitte pas.