Una de les recompenses més especials és la visita al refugi antiaeri de la plaça del Diamant. Jo vaig estar dos anys vivint a la Vila de Gràcia, a la plaça del Diamant. Al cap d'uns mesos, i gràcies a una conversa amb el meu company de pis, vaig descobrir que les escales de la plaça no eren un pàrquing de cotxes, sinó un refugi antiaeri de la Guerra Civil Espanyola: - Ah, que no ho sabies que allò és l'accés a un refugi?
Imagineu-vos la meva sorpresa, i ignorància infinita alhora! Centenars de persones passaven per aquella plaça cada dia, aliens al que hi havia sota els seus peus. I congelada, la Colometa, l'estàtua del personatge de Mercè Rodoreda, que crida per l'eternitat...
Així que, dit i fet, vaig baixar amb la primera visita que vaig poder. Va ser una experiència angoixant, però increïble, posar-te en la pell d'aquella gent que baixava amb el toc de les sirenes cap al refugi que havien construït els seus propis veïns i veïnes, i que anava amb quotes! Deuria ser una experiència aterradora, tant pels que hi baixaven com pels qui no perquè no s'ho podien permetre i havien d'esperar si hi quedaven prou places. Aquesta ignomínia feixista que mai no ha estat reparada es mereixia una cançó. Una i centenars. La història no només són els generals, els reis i els presidents; també ho són les persones anònimes que han patit les seves decisions i han pagat el preu més alt, la vida dels seus éssers més estimats.

A Anòxia, trobarem la cançó Diamant 232, homenatge i testimoni de les persones que han patit els bombardejos de l'aviació feixista italiana, tolerats i esperonats pel general Franco. El diumenge 17 de maig, cap a les 18h, farem una visita al refugi amb un guia del Taller d'història de Gràcia i, en acabat, faré un microconcert amb aquesta cançó i alguna altra. Hi ha dues recompenses que inclouen aquesta visita, sumeu?