Publicat al Diari Gran del Sobiranisme:

Diuen que del porc tot s’aprofita. Dels catalans també s’ha aprofitat tot, els darrers tres o quatre segles. Per tant, tenim coses en comú amb els porcs? O, fins i tot, ens hi assemblem, més i tot del que voldríem?

El cas és que no ha estat fins que un parell ben bo de milions de catalans hem sortit al carrer amb els dallonses ben inflats, que la nostra classe política s’ha decidit, per fi, a agafar per les fulles el rave de la independència. Alguns ho han fet de mala gana, però sembla que, finalment, entre tots, podrem deslliurar-nos d’aquest estat veí que fa tants anys que suportem. El fet que la força motriu de tot plegat hagi estat la gent serà, gairebé segur, el factor més recordat i més celebrat d’aquest famós ‘procés’ que ens ocupa (i ens ocupa molt, a totes hores!).
Personalment, penso que el dia de demà només aquells qui hem mogut el cul per aconseguir que el moguin els de dalt podrem respondre amb una certa dignitat quan algun dia ens preguntin, qui sap si un fill o un nét, què vam fer nosaltres per aconseguir la independència.

Arribat el moment, tindrem un ampli ventall de respostes per donar, segons la nostra modèstia, honestedat i memòria, però, bàsicament es tractarà de poder dir que vam fer alguna cosa més que anar a votar quan finalment (?) ens van plantar una urna al davant dels nassos. Encara que només fos per aquesta dignitat, molts vam entendre que no ens podíem conformar amb esperar a les Diades i gràcies. I ens va semblar que el treball diari en la nostra professió era allà on més podíem aportar. Una aportació petita, a vegades de proporcions de gra de sorra, però útil al cap i a la fi. I ens hi vam posar.

Tornem als porcs. Des del dia d’estiu en què vaig començar a embrutir papers amb dibuixos de porcs fins al dia d’avui han passat més de cinc anys. “Dibuixos”? “porcs”? Potser direu. -Sí, la meva feina és dibuixar, el meu horitzó és tenir un país que valgui la pena i la meva aportació es diu Hotel Porquí.

Hotel Porquí és un còmic, una sèrie d’humor en clau de sàtira presentat en el format clàssic de tires de premsa i també és una metàfora, òbvia i poc dissimulada, de Catalunya i de les relacions dels catalans amb Espanya. Inicialment va sortir en un blog a Vilaweb, fins que va arribar l’estrena del Diari Gran del Sobiranisme i la invitació dels seus promotors, allà cap a finals de 2011, de formar-ne part, una invitació que sempre he agraït de tot cor. La sèrie compta ja amb més de cent episodis, al llarg dels quals els personatges de la granja Hotel Porquí, porcs la gran majoria, però també mosques, senglars i humans, protagonitzen un salvi’s qui pugui per tal d’escapar de l’escorxador, amb misèries i traïcions, però també amb lluites plenes d’il·lusió per l’endemà, de vegades ingènues, absurdes, algun cop fins i tot heroiques. Un petit univers porquí on verros i truges poden semblar-nos dolorosament propers.

Des del dia dos de setembre i fins al dotze d’octubre (Dia de la “Porquinitat”), trobareu a la plataforma TotSuma.catel projecte de micromecenatge a través del qual volem editar en un llibre les millors tires de la sèrie, sota el títol de “Quina porqueria de país!”. Participeu-hi, ajudeu-nos a difondre’l, feu-hi la vostra aportació. Estareu col·laborant de forma decisiva en un projecte que només pot ser si és amb vosaltres.

Com diu en Ruf, “durant molt de temps els porcs hem estat uns imbècils. Ara cal decidir si deixem de ser porcs o deixem de ser imbècils”.

Vosaltres teniu la paraula. Vosaltres, els porcs, vull dir.