Dimarts, 11 de febrer
El perill de fracàs d'un moviment social i polític de l'envergadura com el que ara mateix es viu a Catalunya a favor de la independència, passa, entre altres assumptes, pel desconeixement de la seva pròpia història, o per la infravaloració d'aquesta història. Al llarg d'aquests dos últims anys he escoltat persones partidàries de l'independentisme, algunes amb un argumentari definitivament perillosos per al propi independentisme.
Si per exemple, assumim que les ànsies independentistes del poble català és el resultat de totes les restes a què ens sotmet l'Estat espanyol en virtut d'una “solidaritat” econòmica imposada amb la resta d'Espanya, es podria llavors pensar que si aquest Estat afluixés aquesta pesada càrrega al poble català -en altres paraules, que concedís el Pacte Fiscal- l'independentisme també es debilitaria.
Si creiem que l'independentisme català és resultat directe i exclusiu de l'actual crisi econòmica, es podria pensar que un cop recuperat certs indicadors que milloren la nostra qualitat de vida, no tindria sentit continuar insistint en la proposta independentista.
Si creiem que l'independentisme català és només la febre d'uns republicans revengistes, es podria pensar que si ERC guanyés les eleccions amb majoria absoluta al Parlament, l'independentisme català perdria el seu sentit suprem.
L'independentisme català no és demanda pessetera o febre política, sinó que es ve gestant des de fa més d'un segle. En ell convergeixen, cultura, història, política i, és clar, economia. En aquest sentit, caldria divulgar la importància de les activitats del Centre Català de l'Havana durant la primera meitat del segle XX, i la participació en elles de prohoms que en el seu dia, sense gairebé esperança d'aconseguir el que ara molts creiem possible viure a curt termini, van apostar per una Catalunya lliure.