El perill de fracàs d'un moviment social i polític de l'envergadura com el que ara mateix es viu a Catalunya a favor de la independència, passa, entre altres assumptes, pel desconeixement de la seva pròpia història, o per la infravaloració d'aquesta història. Al llarg d'aquests dos últims anys he escoltat persones partidàries de l'independentisme, algunes amb un argumentari definitivament perillosos per al propi independentisme.
Si per exemple, assumim que les ànsies independentistes del poble català és el resultat de totes les restes a què ens sotmet l'Estat espanyol en virtut d'una “solidaritat” econòmica imposada amb la resta d'Espanya, es podria llavors pensar que si aquest Estat afluixés aquesta pesada càrrega al poble català -en altres paraules, que concedís el Pacte Fiscal- l'independentisme també es debilitaria.
Si creiem que l'independentisme català és resultat directe i exclusiu de l'actual crisi econòmica, es podria pensar que un cop recuperat certs indicadors que milloren la nostra qualitat de vida, no tindria sentit continuar insistint en la proposta independentista.
Si creiem que l'independentisme català és només la febre d'uns republicans revengistes, es podria pensar que si ERC guanyés les eleccions amb majoria absoluta al Parlament, l'independentisme català perdria el seu sentit suprem.
L'independentisme català no és demanda pessetera o febre política, sinó que es ve gestant des de fa més d'un segle. En ell convergeixen, cultura, història, política i, és clar, economia. En aquest sentit, caldria divulgar la importància de les activitats del Centre Català de l'Havana durant la primera meitat del segle XX, i la participació en elles de prohoms que en el seu dia, sense gairebé esperança d'aconseguir el que ara molts creiem possible viure a curt termini, van apostar per una Catalunya lliure.

Per Raúl Mondelo (de "la Petjada")
Sociòleg, periodista i escriptor cubà resident a Catalunya
 
 
 
   L'assumpte de l'independentisme català ve de lluny, en el temps i també en la geografia. N'hi ha que situen el seu bressol a la distant Cuba, mentre que altres parlen de "connexió cubana". En qualsevol cas, el que sí que ningú posa en dubte és que la llavors recent guanyada independència de Cuba a finals del segle XIX (quan l'illa va saltar de les flames espanyoles per caure a les brases del control nord-americà) va servir d'esperó a l'evolució de l'ideari independentista català a principis del segle XX.
 
Prova d'això és el que va passar al Centre Català de l'Havana entre els dies 30 de setembre i 2 d'octubre de 1928, amb Francesc Macià presidint l'Assemblea Constituent del Separatisme Català.
 
D'aquesta Assemblea i de l'estada de Macià a l'illa s'ha escrit molt, gairebé tots coincidint que es va tractar d'un viatge iniciàtic cap a una nova forma de lluita pel catalanisme des d'una vessant política després del fracàs militar, dos anys abans, en els successos de Prats-de-Molló.
 
Així doncs, l'objecte de l'Assemblea era la reorganització de l'independentisme català, la fundació del Partit Separatista Revolucionari Català (PRSC), un partit inspirat en el Partit Revolucionari Cubà fundat per José Martí, i l'aprovació d'una constitució pròpia per a la futura República de Catalunya; valgui a dir, l'única pròpia amb què ara mateix compta el projecte independentista català.
 
En el primer del seu articulat, la Constitució reconeix que "El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la leva organització política, és constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República tècnico-democràtic-representativa".  

Cal destacar especialment el montblanquí Josep Conanglas Fontanilles, redactor i ponent de l'anomenada Constitució de l'Havana. És ell qui convida a Macià a viatjar a Cuba i presidir l'Assemblea organitzada amb el suport econòmic de la colònia catalana a l'illa. Els catalans-cubans van aportar el 47 per cent de tots els fons amb què va comptar Estat Català, el partit fundat per Macià el 1922 i el més antic de Catalunya.
 
Conanglas va ser una personalitat infreqüent en la migració catalana a l'illa. Intel·lectual i de família relativament benestant, no va defugir el sorteig i elecció com recluta en l'última i desastrosa guerra de Cuba.
 
Un cop acabada la guerra, Conanglas va ser repatriat a Catalunya, però una altra vegada va decidir, el 1905, tornar a la illa on es va establir definitivament fins a la seva mort el 1965.
 
Advocat de professió, va exercir a l’illa com a periodista i actiu element de l'independentisme català, insistint que Catalunya no tenia res en comú amb l'estat espanyol, a qui qualificava de artificiós.
 
El seu independentisme, però, tenia un cert caire federalista a jutjar per l'art. 204 d'aquesta Constitució: "La República Catalana es podrà confederar amb altres estats lliures i republicans ibèrics, per a fins internacionals de defensa i de mútua conveniència, però aquesta Confederació no podrà atemptar en el més mínim contra les facultats d' independència interior del poble català... ".
Curiós que la historiografia catalana faci constants referències a la importància d'aquesta Assemblea i a la Constitució que va consagrar l’Estelada com a bandera de la futura República de Catalunya, però que en cap cas ofereixi imatges aclaridores de l'escenari físic on es va produir. Ni tan sols a la revista Nova Catalunya, òrgan del mateix Centre Català de l'època, trobarem fotos que ens permetin identificar aquest santuari del catalanisme independentista fora de Catalunya.
 
Alguns fins i tot il·lustren el fet amb instantànies que no corresponen al lloc ni al moment a què fan referència, o confonen el Centre Català de l'Havana amb la degana Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, millor coneguda pel "Casal Català ".
 
El Centre Català en els seus més de 130 anys va funcionar com a associació de caràcter polític amb una orientació francament independentista, mentre la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya complia una funció d'assistència social als seus membres, allunyada en tot moment de qualsevol disputa ideològica.
 
Abans del meu viatge a l'Havana amb intenció d'escriure aquest article, sabia que el 1928 el Centre Català va ocupar un immoble marcat amb el número 70 del Passeig del Prado. La resta seria tan presumiblement senzill com agafar un taxi i indicar la direcció al xofer. Però vet aquí que el 1936 va canviar el nomenclàtor a l'Havana, i l'immoble fins llavors marcat amb el número 70, ara li correspondria un altre número, ningú coneixia quin... I molt menys el taxista.
 
Gràcies a la col·laboració d'institucions cubanes com la Biblioteca Nacional, el Pla Mestre de l'Havana Vella, i de persones com Luisa Ribot, de l'arxiu de la Societat de Beneficència Naturals de Catalunya, o de Joan M. Ferrán, estudiós de la presència catalana a l'illa, vaig aconseguir localitzar l'edifici en el qual a la primera planta va radicar el Centre Català, just sobre el desaparegut cinema "Prado".
 
El Passeig del Prado, com l'Havana Vella íntegrament, és un municipi superpoblat. Els seus escassos 4,32 km2 conté una població amb al voltant de cent mil habitants, molts d'ells convivint en antics palaus convertits en llars per a desenes de famílies, així que les possibilitats que l'immoble de l'antic Centre Català hagués tingut la mateixa sort que el cinema, o patit deformacions en la seva estructura original, eren altíssimes.
Esglaó rere esglaó de la vella i bruta escala de marbre, no vaig poder evitar pensar que per aquests mateixos graons, més de 85 anys enrere, van pujar Francesc Macià, el poeta Ventura Gassol,  Josep Conanglas i tants altres decidits a donar un tomb a la història d'aquest país. A la planta alta m'esperaven parets humitejades, portes arrencades, descuit i brutícia, però almenys les seves estades estaven buides. A jutjar pels seus grans salons, es veu que l'edifici, construït el 1920, es va dissenyar pensant en donar-li un ús social, i potser aquesta disposició espacial el salvés d'una ocupació multifamiliar.
 
Actualment la Petjada Catalana a Cuba*, una associació sense ànim de lucre, treballa per la recuperació d'aquest immoble, testimoni d'un esdeveniment clau en l'evolució històrica de l'ideari independentista català.