No sé ben bé quan va sorgir la idea d'aquest magazín, però ja feia estona que tenia "un run run" al cap... Record especialment un dia que vaig dur al meu fill gran (llavors tenia 4 anys) a un taller infantil que havia organitzat un museu de Ciutat. Vam arribar abans d´hora i mentre esperàvem vam visitar l'exposició. Record com hi havia diferents sales i vaig pensar que ell no tendria gaire interès, que no em deixaria gaudir la visita i que es posaria nerviós per haver d´esperar, però tot i així vaig decidir esperar dins el museu, en lloc de fora, i davant la meva sorpresa vaig veure com sorgia un gran interès en ell per tot el que l´envoltava...va començar a fer-me preguntes... Qui havia pintat aquells quadres? Que significava aquella escultura? Per què aquells quadres eren allà?

Aquell matí el meu fill em va donar una lliçó... Perquè va gaudir moltíssim del taller que vam fer després, però també va gaudir molt de la visita al museu, de la mateixa manera que ho hagués fet un adult però amb ulls de nin i vaig saber que no hi havia motiu per tenir por d'incorporar als infants a activitats culturals "d´adults" i llavors em vaig proposar un objectiu ambiciós; poder oferir als pares la informació de les activitats artístiques i culturals que es duen a terme a Mallorca i de les quals podem gaudir en família així com articles que ens ajudin a entendre perquè és important la formació artística dels més petits.

Arran de tot això va començar a conformar-se una idea global del tipus de magazín que m´agradaria llegir a mi, com a mare, i es van incorporar continguts relacionats amb el medi ambient, amb l'educació social, tot amb una perspectiva molt local, molt d'aquí...i a poc a poc es va començar a estructurar la idea del Magazín "Projecte Katiuska"...

I per què "Projecte Katiuska"? Doncs el nom va sorgir tot sol un horabaixa de pluja, un altre cop de la mà dels meus fills... Plovia una mica i érem a casa, una mica avorrits, i em van demanar si podíem sortir a passejar..."Plou" (vaig dir jo)..."Ens posem les botes d´aigua i agafem un paraigua" (va dir el meu fill)...i en aquell moment, aquella solució em va donar el nom del projecte.

En un principi vaig pensar que posar-ho en marxa era impossible, necessitava una inversió inicial que no em podia permetre, i a partir d'aquí va sorgir la idea del crowfounding... Vaig parlar amb una amiga, després amb una altra, amb el meu home...I perquè no? No podia perdre res... Ben mirat, amb una col.laboració mínima de 5€ tan sols necessitava 400 persones dispostes a contribuir...ummm TAN SOLS 400? Quin desgavell!!! 400 són moltíssimes! Però bé, per què no? Potser algú pugui aportar una miqueta més...o potser no, però el que no podré dir mai és que no ho vaig intentar :)