Tenim una nova URNA CAGANERA destinada a viatjar a casa d'un MECENES DEL PROJECTE "2014: un poble, un país, un anhel" PER QUEDAR-S'HI!!!
Tots aquells que hagin fet la seva aportació a http://www.totsuma.cat/…/1249/2014-un-poble-un-pais-un-anhel ABANS DE LES 24.00H. DEL DIA 2 DE GENER ENTRARAN EN UN SORTEIG per endur-se l'urna caganera a casa seva. Vinga donem la força que es mereix aquest projecte abans que el 2014 s'acabi ! La vostra aportació i participació és absolutament necessària, entre tots ho aconseguirem! Gràcies als amics de www.caganer.com!!! Bones Festes i!!!

Tal i com vàrem anunciar hem fet el sorteig de l'urna caganera i ha sortit guanyadora l'aportació número 39 que correspon a: Adrià Costa Rifa
Enhorabona Adrià!!! Ara ens hauràs de dir un número de l'1 al 5 per tal de saber quin cavaller acompanyarà a l'urna caganera a casa teva. Pots publicar el teu número a la zona de comentaris de la pàgina del projecte, a la pàgina de facebook o al twitter del projecte. 


L'URNA CAGANERA TRIARÀ LA CASA D'UN MECENES DEL PROJECTE "2014: un poble, un país, un anhel" PER QUEDAR-S'HI!!!
Tots aquells que hagin fet la seva aportació a http://www.totsuma.cat/projecte/1249/2014-un-poble-un-pais-un-anhel ABANS DE LES 24.00H. DEL DIA 26 DE DESEMBRE ENTRARAN EN UN SORTEIG per endur-se l'urna caganera a casa seva. Vinga que el 2014 s'acaba, però el projecte @poblepaisanhel tot just comença i encara té futur. Depèn de tu!
Gràcies als amics de www.caganer.com!!! Bon Nadal!!!

Per a qui no et conegui, qui és Roser Vilallonga?
 
(RV) Una aprenent de tot i una sàvia de res. A mesura que han passat els anys, cada vegada sóc més conscient que el camí és més curt del que em pensava i que, tot i això, encara em queda molt per aprendre.
 Celebro cada minut de la meva vida, bé, potser alguns més que d'altres, i m'agrada compartir-los amb la gent que estimo.  Sóc una enamorada de la meva feina, el fotoperiodisme és una manera de viure i una eina molt efectiva per entendre el que passa al teu voltant. Treballo des de fa 22 anys a La Vanguardia i, al marge de la feina del dia a dia del diari, m'agrada fer reportatges més personals, amb més profunditat i més temps. Cada cop més, i sobretot amb l'entrada en escena de les noves tecnologies, l'actualitat es converteix en una espiral que t'engoleix, tot és d'avui per ahir i quan faig els meus reportatges no existeix aquesta pressió afegida que suposa haver d'enviar una foto perquè l'han d'editar o enviar a tallers perquè s'acosta l'hora de tancament del diari.  
Ja d'adolescent volia ser fotògrafa, però no va poder ser; deixes que la vida et doni voltes, però finalment vaig tornar al punt d'inici per apostar per mi i donar-me l’oportunitat de fer el que volia. Vaig començar ja gran a la professió i just quan ja tenia el somni a les mans ben consolidat vaig patir un greu accident de trànsit mentre anava a cobrir una informació per a La Vanguardia. Tot es va esmicolar, inclosos els meus ossos i vaig haver de partir de zero. No va ser gens fàcil, però tenia tantes ganes de viure que a empentes i rodolons vaig aconseguir, després de quasi quatre anys d’alternances incomptables de quiròfan a rehabilitació, poder recuperar el meu somni: fotoperiodista. No tinc res d'especial, sóc com qualsevol altre, intento ser coherent, tracto de no enganyar-me i sóc molt crítica amb mi mateixa: m'agrada fer bé la meva feina. Això sí, tinc un gran vici: és molt difícil que em veieu sense una càmera, tant hi fa si no treballo, si estic dalt d'una muntanya o al fons del mar… no hi ha remei que curi aquesta dèria, però així sóc feliç!
 
 
Com sorgeix  la idea de dur a terme aquest projecte editorial?
 
(RV) Després dels esclats populars del 2012 i del 2013, el 2014 s'albirava com la cirereta del pastís, prometia ser l'any decisiu en què la llavor prendria força per encarrilar-nos definitivament cap al camí de la independència. I, com a ciutadana d'aquest país, vaig voler ser-ne testimoni per a poder deixar-ne constància a les generacions futures. Les coses, si no les fas, no les tens, i en la meva feina tot és fugisser, si no estàs a l’aguait, zas! Ja ha passat, i tenim l'estranya tendència a pensar que tot és important menys nosaltres, sembla que el que fem nosaltres, com que ho estàs vivint, és normal. Estem acostumats a treure-li ferro a certes qüestions i potser de vegades no som conscients de la transcendència històrica que el nostre dia a dia pot tenir. Per això vaig decidir documentar tot el procés, qui millor que nosaltres per explicar-lo? com a professional em veia en l’obligació moral de documentar en imatges l'esdevenir del meu temps, de la meva gent i del meu país. El fotoperiodista ha de documentar-se sobre tota aquella temàtica que vol documentar, ha de tractar d'entendre per poder trametre allò que ha vist i fer-ho entenedor pels altres. És tota una feina prèvia feixuga i necessària, però quan es tracta d'una realitat que coneixes i que mames a diari tot es torna fluid, plàcid, no hi ha dubtes i tens clar quin ha de ser el full de ruta. També tenia molt clara una cosa: jo volia ser part activa d'aquest anhel col•lectiu i vaig pensar que la millor manera era aportant el que sé fer; així va començar tot aquest projecte, sense ànim de res més que de servir al meu poble. M'agrada treballar pam a pam i no posar-me pressió afegida, així que, en un principi no tenia cap més intenció que fer la feina, no sabia encara què en faria amb tot el material, la qüestió era treballar i no deixar que res s'escapés de la meva mirada. Ha estat la gent, amb qui m’he anat retrobant al llarg d'aquest emocionant any, els qui amb els seus "… i què en faràs de totes aquestes fotos?" m'han esperonat a fer un pas endavant, i així neix el projecte "2014: un poble, un país, un anhel", amb l'esperit de retornar al poble allò que li pertany.
 
Què significa per a tu "2014: UN POBLE, UN PAÍS, UN ANHEL” ?
 
(RV) En el terreny professional el projecte "2014: Un poble, un país, un anhel" significa un gran repte i una gran responsabilitat. És un projecte de llarg recorregut, porta més d'un any gestant-se i encara manca un llarg camí per recórrer fins que el llibre sigui una realitat. Fins ara ha estat, entre cometes, senzill perquè tot depenia només de mi, i us asseguro que m'hi he dedicat en cos i ànima, allà on no he arribat és perquè no m'hi han deixat arribar. Però ara les coses es compliquen més, el fet que "2014: Un poble, un país, un anhel" acabi a les nostres mans ja no depèn de mi, depèn del suport de la gent i que apostin per una cosa que encara no es pot veure ni tocar, és un acte de fe i de creure en la teva feina. Potser per això serà decisiu que el boca a boca funcioni i que tots aquells que saben com treballo tinguin a bé fer-se'n ressò i difonguin a tot arreu aquesta voluntat de plasmar en un llibre la nostra realitat i tot el que hem viscut plegats aquest any.
En el terreny personal i emocional no sé trobar les paraules, m'ha passat igual que als quasi dos milions de catalans que d'una manera o altra han viscut i protagonitzat aquest episodi de la nostra història. M'he emocionat, de vegades em semblava que el cor em sortiria disparat de tan fort que em bategava, he vist amb els ulls humits la il•lusió de la gent, sobretot de la gent gran que tant ha lluitat per ser ací, per arribar a aquest punt. Veig a diari l'esperança de voler un món millor, un país millor, i les ganes fervents de construir-lo fent net, aprenent dels errors i començant, si és necessari, de zero. No es lluita contra res ni contra ningú, es lluita per ser millors, per madurar, per ser, per deixar un món més just als nostres fills, perquè tinguin un entorn i una educació que els faci anar més lluny com a persones i els faci créixer en benestar i felicitat. Això no pot ser dolent de cap de les maneres i crec que ens honora. Que malgrat les ensopegades vulguem aixecar-nos i seguir endavant amb un somriure, ens fa més grans i forts. No som els únics arreu del món que actuem així, però som nosaltres.
També ha estat una manera de foragitar els dimonis i els rastres dels petits traumes que arrossego des de la infància, quan en anar a escola -estava prohibit parlar en català- em vaig sentir com aquests immigrants que vénen de fora i s'han d'enfrontar a una llengua diferent, i són els estranys. La diferència és que jo era al meu país amb la meva gent, i de cop i volta em vaig convertir en la "immigrant" que no entenia el que es deia a l’escola, perquè a l’escola es parlava una llengua diferent de la que jo parlava a casa.
 
 
Creus que aquesta serà la publicació definitiva o referent del procés?
 
(RV)No crec que hi hagi res definitiu excepte la mort, així que aquesta és una visió més de les que poden haver-hi i no té cap més pretensió que el rigor de la feina ben feta. Serà la gent qui decidirà si ho he fet bé o malament i si s'hi sent prou identificada  perquè el llibre esdevingui un referent. No pretenc més que explicar el que he vist i el que he sentit. No m' invento, ni manipulo, ni canvio res, la informació va per davant i per a un fotoperiodista és fonamental l’honestedat i la credibilitat informativa.
 
Quin tipus de fotografies i textos hi trobarem?
 
(RV) A  "2014: Un poble, un país, un anhel" hi trobarem les fotos que explicaran tot el que ha passat aquest any; vull situar el procés en el seu entorn, és a dir, intentaré explicar amb imatges les causes, els precedents, els protagonistes i l'escenari on s'ha desenvolupat el moviment sobiranista més decidit a aconseguir la independència de Catalunya. Això vol dir que serà un resum del que ha passat al llarg de l'any, però sempre el punt de referència és el procés i la lluita pacífica del poble català per decidir el seu futur. La manifestació a Brussel•les, els tres diputats catalans anant a Madrid a demanar la consulta, els voluntaris, els polítics, la societat civil, el poble català en els diversos actes i convocatòries, l'Onze de setembre, el 9 de novembre, reunions, declaracions i un llarg etc… volen conformar aquest discurs en imatges que pretén ser un llibre per a la memòria, una referència més de la nostra història i una guia per poder analitzar pausadament tot el que hem viscut plegats. Sóc fotoperiodista i vull reivindicar la meva feina, no per a mi, sinó per a tota la professió. La crisi econòmica sumada a la de la premsa escrita i la revolució digital han provocat una gran davallada de la nostra professió ja de per si en un greu estat de precarietat laboral. Sembla que avui en dia tothom pugui ser fotògraf i no és estrany veure redactors fent fotos, cosa impensable en altres temps. Jo segueixo defensant la qualitat i que no pots ser a missa i repicant. Una fotografia no ha de ser una il•lustració, ha d'intentar plantejar preguntes, insinuar, anar més enllà, mostrar el més rellevant fins i tot pel que fa al llenguatge visual. La societat es mereix un fotoperiodisme de qualitat fet amb temps i dedicació, amb tècnica i anàlisi, valent i honest. I fent el contrapès i defensant el mateix concepte pel que fa a la qualitat literària, tindrem un gran petit equip per a la redacció dels textos, periodistes professionals, i persones implicades en el procés, el nom de les quals em permetreu que me'l reservi per comunicar-vos-el més endavant, quan el projecte estigui més avançat, sobretot pel que fa al finançament.
 
Els beneficis finals de les vendes del llibre dius que es convertiran en una donació a parts iguals per a les entitats Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional?
 
(RV) Sí, la donació dels beneficis del llibre a l'Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium Cultural ha estat des de l'inici d'aquest projecte un dels motius principals de voler editar el llibre "2014: Un poble, un país, un anhel". Tota la feina que estan fent l'ANC i Òmnium és descomunal, tota la gent voluntària que s'ha aplegat sota el paraigua d'aquestes dues organitzacions civils es mereix el nostre suport, la nostra resposta, i la nostra cooperació. Jo també vull aportar-hi el meu granet de sorra, que és molt petit si el comparem amb la feina dels voluntaris de totes les edats que es passen hores i hores treballant dia rere dia. Fer fotos és el que sé fer i el millor que puc aportar. Si fos cuinera, els oferiria uns bons àpats…
 
Pels qui encara no han col•laborat en aquest micromecenatge, què els diries? Per què comprar el llibre?
 
(RV) Per què comprar el llibre? Pel plaer d'haver-lo editat entre tots, de la mateixa manera que entre tots hem sortit al carrer per reclamar i reivindicar l'anhel que ens guia: el dret a poder decidir ser independents. A més, crec que qui el compri invertirà en un llibre que li retornarà directament les vivències i indirectament els diners, perquè tots els beneficis aniran a parar a la societat civil (ANC i Òmnium) per poder seguir lluitant per construir un nou país, el nostre país.
"2014: Un poble, un país, un anhel" pot ser un dels molts punts de trobada per poder dir: "…mira, units i decidits, hi eren tots, i jo també!".
 
http://www.totsuma.cat/projecte/1249/2014-un-poble-un-pais-un-anhel
 
 
 
 
 

A molts els hi resulta molt fàcil bellugar-se per internet, a d'altres ens costa un pèl més perquè potser no estem tant habituats. Sigui com sigui sempre va bé tenir una petita referència de com fer-ho per tal d'anar més ràpid, evitar dubtes i tenir la confiança que ho hem fet com calia.
Us deixo un petit vídeo on veureu pas a pas com fer una aportació al projecte del llibre "2014: un poble, un país, un anhel". 
Abans de res vull donar-vos les gràcies de nou per ajudar-me a fer aquest projecte realitat.
Ja veureu que fent vídeos no tinc massa futur... ha, ha, ha! però penso que, si més no, tindreu una orientació de com poder fer la vostra aportació.

Estimades i estimats!