Quan comença l’activisme polític i cultural del “Cala”?
El seu primer pas seriós en política el fa quan ingressa al PSAN, l’any 1969, amb encara no 18 anys. En aquells anys, amb alguns companys de la Demos, es dedica a imprimir la propaganda en una petita habitació i amb la clàssica vietnamita de l’època.
Des del 1971, participa activament en l’Assemblea de Catalunya i, ja després de la mort d’en Franco, assisteix a “Assemblea de Sabadell” que és un intent de continuar l’Assemblea de Catalunya perquè molta gent creu que els objectius que es proposava no han estat assolits. Aquest intent de continuïtat és, però, durament reprimit; hi intervé la policia i es produeixen algunes detencions. El “Cala” aconsegueix fugir saltant per un balcó.
 
Ell viu dos exilis...
Sí... El primer sorgeix arran dels contactes que s’estableixen entre bascos i catalans. Hi ha un acord logístic, de col·laboració. Els ajudem sobretot a creuar la frontera pels Pirineus. La policia ho descobreix i ell, la Blanca i en Carles Castellanos marxen al nord per seguretat. Allí viuen com poden: fan de pagesos, recullen cireres, pomes, patates... fan també de paletes... L’únic que existia llavors al nord era l’organització Socors Català, que ja provenia de la postguerra Guerra Civil. També el Monestir de Sant Miquel de Cuixà, que sempre ha estat com una mena de refugi per a la gent que venia del sud. Aquest exili no arriba a un any... Fins després de la mort d’en Franco. Ja érem aquí el 1976 i per la gran manifestació del 77. Encara em sembla veure el nostre germà amb un cotxe amunt i avall, tocant la botzina i fent tota la gresca possible.

Després de la mort del dictador...
El “Cala” participa en la creació del PSAN-P, que més endavant esdevindria l’IPC. En la declaració fundacional ja es contempla que totes les formes de lluita són vàlides i, per tant, la possibilitat de crear un grup de defensa armada.
En aquesta decisió influeixen moltes coses, però sobretot el fet d’evitar que ETA consideri Catalunya com un territori objectiu de les seves accions. Terra Lliure neix, doncs, amb un doble objectiu: d’una banda, el de defensa de la terra com a grup armat als Països Catalans i, de l’altra, per establir un acord amb ETA per tal que no intervingui per res al país.
Aquest acord es trenca arran de l’atemptat d’Hipercor... Des de llavors, que no ens parlin més de certs bascos ni d’ETA... Un fet horrorós del terrorisme més pur i dur i, a més, el trencament d’un pacte de no interferència que per a nosaltres era sagrat. En el context de l’època la intenció era de crear a l’Estat diversos grups armats que dificultessin l’assentament de les estructures de la dictadura en l’etapa de la transició i ajudessin a desmantellar-les. Terra Lliure neix en aquest context i neix al servei del moviment independentista i no pas a l’inrevés.

Com és la vida del “Cala” a la Catalunya Nord?
En una primera època, el nostre germà i la seva dona Dolors i la primera filla pràcticament no tenien casa fixa. Ho tenien tot en una maleta i anaven vivint de rellogats a casa d’amics o coneguts.
Hi ha hagut exilis dels quals els exiliats han pogut sortir-ne en certa manera beneficiats, ja sigui en qüestió d’estudis, de feina o en prestigi personal. Això no va ser així per al “Cala”, que va haver de guanyar-se la vida en situacions complicades i difícils; la seva familiaritat amb les impremtes clandestines finalment li va servir per a la seva feina diària, primer a Ceret i després a Sant Esteve del Riberal.
Comença a guanyar-se la vida en una impremta de Ceret. Molt aviat s’adona que la catalanitat al nord està molt malmesa i que el camí ha d’anar en aquest sentit; el de refer tot el món cultural i lingüístic de la Catalunya Nord. S’hi aboca de ple, juntament amb gent més jove, en el funcionament de la Bressola que aleshores només era maternal i més endavant, serà de parvulari i primària; però ell ja serà un dels fundadors de l’Escola Arrels, la primera escola primària en català, que actualment és una escola amb estatus d’estatal i immersió en català.
 
Dedica tot el temps que pot a la tasca cultural....
Exacte. La tasca més important que inicia el Cala al nord és l’Associació Arrels.. entitat emblemàtica i pionera en el camp de la comunicació (Ràdio Arrels) i de l’ensenyament en català (escola Arrels). Després es dedica a difondre, a escampar i a normalitzar la cultura popular catalana al nord. En aquells temps l’única cultura de què disposen els joves és la de discoteca, evidentment, en francès. Com a cultura popular de carrer existeix el moviment sardanístic molt arrelat; la Casa Pairal Museu Català de les Arts i Tradicions Populars i paral·lelament hi ha el moviment cultural i patriòtic que va des del GREC (Grup Rossellonès d’Estudis Catalans) fins a Comitat Rossellonès d’Estudis i Animació; la naixent UCE, i gent que són un referent a la Catalunya Nord com Ramon Gual, Pere Manzanares, Miquel Mayol, Pere Verdaguer...Treballa molt també en el que podríem dir  “trencament de fronteres” artificials entre el nord i el sud.
 
Quina és la relació del “Cala” amb la CAL i el Correllengua?
Intensa... El Cala es fa membre de la CAL i és ell també el que porta el Correllengua al nord. N’és un dels principals impulsors durant tots aquests anys en què des de sempre Perpinyà és la darrera població que l’acull, el 7 de novembre, tot lligant-lo políticament amb l’aniversari de l’infaust Tractat dels Pirineus. Un Correllengua que, primer, s’organitzava molt des del sud, però que la gent del nord se’l volia fer seu. Poc a poc, doncs, en van anar agafant les regnes i ara podem dir que gairebé el cent per cent és organitzat des Catalunya Nord mateix.
 
Quin és el record, com a persona, que deixa el “Cala”?
El “Cala” era una persona bona. A més de germà, era també un amic i un company de lluita. Va trobar també una muller igualment lluitadora amb la que es complementava perfectament i amb la que va formar una família amb dues filles molt compenetrades. Tenia encant personal i un caràcter acollidor de mena. Es feia amb tothom, grans i joves, del país o de fora; de fet sempre dèiem que era el més simpàtic i cordial de tots tres. Una persona extremadament generosa... i patidora. El buit que deixa és molt important, no només dins de la família, sinó com a persona pública. Va ser i era encara un home clau a la Catalunya Nord, aquest tros de país que va fer seu i en el qual mai es va sentir un exiliat. Un home clau als Països Catalans. Esperem que la gent més jove pugui omplir aquest gran buit que deixa.
 
Podeu llegir l'entrevista sencer al número 30 de la revista de la CAL:
http://www.cal.cat/qui_som_l_escletxa.aspx