Dimarts, 26 de juliol
Quan vaig pensar un nom per al nou treball d'estudi, es van trobar tres conceptes a una cruïlla: era el meu segon disc, la segona mà -en el joc del truc- és la decisiva i les cançons parlarien de temes que no en són nous precisament.
El treball de fer cançons i fer-les públiques és com despullar-se. Cantes i poses els teus punts de vista personals al voltant de certes coses que has mirat des de fora o des de dintre. I el vertigen és que pots aconseguir o no l'empatia necessària per a poder seguir caminant i nodrir-te de les coses que passen al teu voltant i que t'afecten.
En aquesta ocasió tornarem a traure tretze cançons (és un número vital per a mi: ma mare i jo vam arribar a aquest planeta un dia tretze) de les que nou seran cançons amb lletres pròpies i amb les col·laboracions de Manel Alonso i de Francesc Viadel, i quatre seran poemes musicats que em van descobrir gent com el mateix Manel, Sílvia Bel o Ivan Brull.
Cantaré sobre el vi, sobre l'enyorança de l'absència, sobre la difícil supervivència en aquest sistema, sobre la memòria històrica, sobre el maltractament de l'horta, sobre el cas de Patricia Heras -un cas terrible per dir-ho suau- o sobre l'amor.
Al comandament de sons, instruments, propostes i millores qualitatives està Pau Romero.
A les coses de "palacio"... Mésdemil.
El disc sencer va dedicat a eixes figures de ma vida que es diuen Aitana, Guillem i Marc.
El cas és cantar .