Divendres, 15 de juliol
Tres són els colors primaris. Tres són els costats del triangle. Tres vegades va negar Pere. Tres marcant el ritme del son cubà. Tres són multitud.
Però he vingut a escriure de les dues persones que estan caminant junt amb mi per les sendes de les alegres corxeres, els quadriculats compassos i els silencis plens de saviesa.
Parle de Maria Sanchis, música i violinista que porta el misteri dels senzills (gràcies, Lluís) i les emocions en la punta dels seus dits. Posa la seua veu darrere -injustament- de la meua i no té previst posar una nota fora del seu lloc en els pròxims anys. Li ve deformació o li ve de formació. Hem aconseguit eixa complicitat de la mirada i dissimula molt bé els meus defectes. És condició necessària.
Parle de Sergi Pitarch, company polièdric i músic agosarat. Guitarra acústica, baix, pandereta, bombo i bodhrán. I eixos tresors que no estan als dits i que es diuen criteri, sinceritat i ironia, tan necessaris per als egos propis dels cantautors. Sempre al meu costat esquerre, a la banda dels acords. Em convoca les seguretats i les respostes. Sergi qua non.
Gràcies a Maria i a Sergi, les meues cançons han pres un cos a l'escenari que jo desconeixia. Sincerament, crec que el SEGONA MÀ TRIO és una bona proposta musical i una bona recompensa. Gràcies per fer-la possible.