Un immens, desmesurat mur de silenci s’ha aixecat des del subsòl marí. D’una banda, l’inalienable dret de la ciutadania d’estar adequadament informada sobre l’origen dels perills que amenacen la seva integritat, però també sobre la indispensable transparència en l’ús adequat dels recursos públics, ara tan «escassos». De l’altra, els espuris interessos privats que malden per elevar fins a l’infinit els beneficis d’un projecte ple d’ombres econòmiques i legals. El govern espanyol sembla estar jugant a fet i amagar, en un exercici d’ocultisme digne dels més estrafolaris estratagemes dels mediocres jugadors de pòquer.
En aquesta mà, plena de cartes marcades i de «farols», la gran majoria hi tenim molt a perdre i poc a guanyar. I, precisament, els jugadors que en teoria ens representen continuen apostant de forma aparentment temerària, sabedors sempre que els cobrirà la «banca» que, com ja és àmpliament conegut, acaba sent la cosa pública: la que paguem entre tots i que s’ha convertit en el clar objecte de desig de les elits privilegiades. El forat és, de moment, de 1.700 milions d’euros, i pujant. Qui en dóna més?
Vivim un moment econòmic i socialment crític, d’aprofundiment extrem de les desigualtats, fruit de la infame política de retallades que s’està enduent per davant els febles fonaments d’un estat del benestar infradesenvolupat. Per això, és inadmissible que la partida del projecte Castor, que pot suposar un bony històric per a les suposadament malmeses finances públiques, continuï jugant-se en la clandestinitat dels despatxos ministerials o a les altures dels gratacels madrilenys, allargant i engrandint les ombres dels interessos que projecta.
El monumental i angoixant ensurt que va haver de sofrir la població de les Terres de l’Ebre i del Maestrat, veient com mobles, llums i llits tremolaven sense explicació aparent, té l’origen en una fosca operació, ordida gràcies a un entramat legal i empresarial extremament opac i complex, on els guanyadors i els perdedors ja tenen el nom posat amb antelació. Al voltant de la taula s’asseuen els pesos pesants que, des de sempre, han fixat les regles del joc: alts representants de les més altes esferes del poder econòmic, de l’oligarquia estatal, que no va dubtar a inflar la bombolla del totxo fins a fer-la rebentar, i una classe política que flirteja descaradament amb la corrupció.
A l’empara d’aquesta eufòria especulativa d’anys passats, va néixer el Castor. Beneït explícitament per governs de diferents sigles, que no han dubtat a beneficiar l’operació a cop de BOE segons requeria cada ocasió, el projecte va rebre de seguida la més que dubtosa insígnia de l’interès general. Una salvaguarda perfecta, que va donar als seus promotors carta blanca per perpetrar de forma barroera tot tipus d’arbitrarietats en la despesa i omissions, siguin administratives o tècniques, sense haver d’assumir cap risc econòmic o legal. El resultat de tot plegat ha estat una infraestructura que s’ha acabat demostrant innecessària, exageradament onerosa i, el que és més greu, capaç d’amenaçar molt seriosament la integritat de les persones.
Arribats a aquest punt, anticipat des de fa molts anys per un infatigable moviment social d’oposició que semblava predicar al desert, es multipliquen les veus que exigeixen les explicacions i responsabilitats que pertoquen. Però amb el focus mediàtic desviat, gràcies a l’aturada de les injeccions de gas i dels sismes, la partida de pòquer segueix endavant desbocada i aliena a la pressió popular. Estirar el fil del cabdell  d’interessos simbiòtics d’aquells que tallen la baralla i amaguen cartes sota la taula es converteix en un imperatiu a l’hora de posar llum sobre tot allò que, des de les altures, ens volen ocultar sota el subsòl del mar. En això estem.

Jordi Marsal
Periodista, està escrivint el llibre Castor: la bombolla sísmica