Julià de Jòdar
Escriptor



Remenant vells papers d’arxiu, ensopego amb uns quants d’una encesa actualitat, entre d’altres, el nº 61 de “Lluita”, l’òrgan del PSAN-provisional, datat del març del 1978. En aquella època, el petit grup del qual jo formava part mantenia contactes amb els “provisionals”, entre ells, Carles Castellanos i el Cala, per crear el Comitè contra la constitució espanyola i encetar la campanya contra la seva aprovació. L’esmentat exemplar de “Lluita” és significatiu per la connexió profunda i sostinguda que revela al si de l’independentisme d’esquerres al voltant d´uns eixos que formen part de les nostres pràctiques actuals. Veiem-los. En l’article de coberta, s’hi denuncia la constitució espanyola pel seu “caràcter continuïsta, antiobrer i anticatalà”, per “la consagració de les formes d’explotació del capitalisme monopolista… en total antagonisme amb els interessos dels treballadors… opressora de les nacions sotmeses a l’Estat espanyol … i  per “l’escandalós continuisme respecte als aspectes més negatius de l’estat franquista”. L’1 d’abril de 1978 apareixia el primer butlletí del Comitè adreçat a l’opinió pública, titulat “El poble treballador contra la constitució espanyola", on, després d’afirmar que “som una nació” i que “els catalans –tots els que vivim a Catalunya i els Països Catalans no som espanyols”, es diu que “aquesta és una constitució contra la nació catalana”, “una constitució contra els treballadors”, i “una constitució contra les llibertats del poble”.

En aquesta direcció, el primer butlletí del Comitè (1 d’abril del 1978), convidava el nostre poble a “aprendre que aquesta vegada no és cert que valgui més això que res. No és hora de conformar-nos amb retocs de façana que deixen els fonaments de l’opressió tal com estan avui… No s’hi val de pensar que demà farem sentir la nostra veu per anar més enllà, que demà exigirem un Estatut que ens convingui (i quin Estatut, si la Constitución nega les autonomies reals i no reconeix l’existència de les nacions?)”. Tot plegat, com veieu, de rigorosa actualitat…trenta-cinc anys després. (Poca cosa, esclar, si ho comparem amb “las razones comunistas del sí a la constitución”, difòs pel PSUC, el punt 3 del qual propagava que “la constitución establece la unidad de España y el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre ellas”.)
 

El Comitè va publicar un segon butlletí (“Una constitució contra els treballadors, una constitució contra la nació catalana”) i va donar aixopluc a una “Comissió sindical del comitè català contra la constitució espanyola”, formada per militants d’UGT, CCOO, CNT, COLL, SOC, CSUT i independents, que es comprometia a organitzar un acte públic sobre “La constitució, el moviment obrer i la llibertat sindical” i s’adheria a la manifestació convocada per PSAN-P COAS, POUM, OIC i l’Assemblea de Catalunya, el 10 de novembre de 1978, a la plaça Urquinaona de Barcelona sota el lema “Per la democràcia, per les plenes llibertats nacionals, en solidaritat amb el poble basc, contra la constitució i el nou pacte social” (en aquells moments, sota el pretext de la lluita contra el “terrorisme”, s’havia convocat una manifestació a Barcelona que era, de fet, el preludi de la campanya oficial pro-constitució espanyola que s’havia d’aprovar en referèndum el mes de desembre.)
 

No són batalles perdudes, com es pot comprovar ara mateix, sinó llavors que han anat fructificant amb penes i treballs que el Cala, entre altres, va entomar com un patriota i un lluitador social. Només cal lamentar que no pugui continuar la lluita prop de nosaltres. La seva energia, lucidesa i fidelitat ens ajudarien a tirar del carro que tantes forces –ara i abans– pugnen per fer encallar.