AGUSTÍ ALCOBERRO
Historiador

Encara pesava la ruptura amb el Front Nacional de Catalunya, que va donar lloc al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans –i el posterior trencament d’aquest entre “oficials” i “provisionals”. Per al PSAN-P, després IPC (Independentistes dels Països Catalans) i altres coses, el discurs s’escrivia en clau de ruptura irrenunciable, però també de moviment d’emancipació nacional anticolonialista, i encara de socialisme revolucionari –és a dir, no socialdemòcrata i no comunista. També hi havia una certa “basquitis”, una malaltia comuna al catalanisme de tots els temps –que no va impedir, però, que el PSAN-P denunciés amb contundència qualsevol acció d’ETA a Catalunya. Aquells eren temps de picar pedra per a l’independentisme revolucionari. L’hegemonia social corresponia a les forces autonomistes, compromeses amb la Reforma política. De fet, a Catalunya els referèndums de la Reforma política de Suárez (1976) i de la Constitució Espanyola (1977) van obtenir uns resultats extraordinaris. L’independentisme va apostar aleshores, pràcticament en solitari, per la coherència antifranquista i per la ruptura, i va perdre. O potser no. Perquè l’estela d’empresonats, exiliats i represaliats va generar un capital ètic i polític que a la llarga s’havia de rendabilitzar. Ho dic també amb orgull, des del meu modest compromís polític d’aleshores.

Refugiat, que no exiliat, com li agradava precisar, al Rosselló, l’apèndix nord d’una mateixa nació, en Cala es va haver de reinventar. Ho va fer contribuint a generar tradicions i espais compartits amb la gent del sud. Encara el recordo perfectament, a Perpinyà,la Nit de Santa Llúcia de 1988 en què se’m va atorgar el Premi Sant Jordi de novel·la: content de retrobar un company en un marc tan idoni.

Ara que el país aixeca el vol, vull creure que de manera irreversible, cal recordar l’esforç de tots els qui ens han deixat pel camí. En Cala estaria content que ara repetíssim amb ell: “Ni Espanya ni França: Països Catalans”. Doncs això…

Barcelona, abril del 2013