La tardor de l'any 1975, la Dolors i el Cala van refugiar-se per primer cop a Catalunya Nord, al Monestir de Sant Miquel de Cuixà, com feien habitualment molts refugiats polítics. Roser Vernet Anguera explica el paper que va jugar aquesta comunitat benedictina des del novembre de 1965.

Roser Vernet Anguera
Cuixà 1981-1984

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà va ser fundat fa més de mil anys i és origen de Ripoll i Montserrat, els altres monestirs benedictins del cantó sud dels Pirineus. És, per tant, des del punt de vista simbòlic i històric bressol i referent cabdal.

Cuixà, en l’època que ens situem, ha estat també un espai de trobada, de refugi i d’intercanvi i debat. I ho és sobretot a partir de la represa per part de la comunitat benedictina, l’any 1965.

La comunitat que aquell any arriba a Cuixà per fer-se càrrec d’un monestir que fins llavors i des del 1919 regentaven els cistercencs de Fontfreda, no és una comunitat gaire convencional, per dir-ho d’alguna manera.

Els vuit monjos que van arribar-hi el dia 29 de novembre, venien de Montserrat i la seua vinguda havia estat determinada per fets d’ordre intern, si voleu eclesiàstic, que a la vegada estaven fortament relacionats amb altres fets, actituds i actuacions que tenien una vessant sociopolítica evident. I que en l’Espanya franquista de l’època esdevenien intolerables pel govern polític i eclesiàstic vigent i pel sistema en general.

En certa manera, doncs, els vuit monjos, amb Oleguer Porcel de prior, van ser els primers refugiats en aquest espai carregat de força. Un espai que es van proposar de fer reviure en tots els sentits.

Potser aquest va ser el fet que determinés que des de llavors, el monestir, que recuperava una vida realment activa inexistent des de feia molts anys, esdevingués un espai obert i amb vocació de trobada de persones, de moviments, d’idees. I un lloc d’acollida i de refugi.

Aquesta vocació, exercida de moltes maneres, amb èpoques molt actives i d’altres de més passives, amb implicacions diverses dels seus membres, que han anat canviant al llarg dels anys, ha estat sempre vigent. I no només ho ha estat en l’àmbit polític, encara que en determinades èpoques aquest fos el més “evident”.

Acotant l’espai i el temps, durant tot el franquisme, el cronològic i el que s’allargà més enllà de la mort física del dictador, hem passat per Cuixà molta gent, alguns de pas, amb més o menys regularitat per assistir a seminaris, activitats pròpies o alienes (com ara les Jornades del Ciemen, la UCE, etc.)

D’altres, com una etapa puntual en un camí més llarg, per aconseguir algun suport, contacte, gestió... d’altres sense ni dir-ho, ni gairebé saber-ho. D’altres per fer un parèntesi.

D’altres per quedar-nos-hi un temps més llarg. Cuixà era un espai on es podia fer compatible la vida provisionalment definitiva i definitivament provisional. I això en situacions d’exili o refugi és fonamental...

La manera de fer de la comunitat, absolutament respectuosa amb les opcions ideològiques i personals de cadascú, al marge de les empaties que tampoc no deixaven de manifestar si era el cas, et feia la vida fàcil en un context en què les complicacions i dificultats són el pa de cada dia. Una manera de fer no gens sectària, cosa també d’agrair en moments i àmbits no exempts, ai las! d’aquesta mena de virus tan nostrat.

No es tracta aquí de fer llistes ni d’explicar anècdotes ni detalls, ni de desempolsar batalletes, només d’apuntar un fet; la importància de Cuixà en tot el teixit d’acollida durant els anys més difícils, que tot i no ser desconegut, no ha estat valorat, amb altres “aportacions” en la seua justa mesura.

Mentre hi ha qui s’ha escarrassat a explicitar mèrits més o menys reals i més o menys ponderats. I hi ha silencis, oblits o menysteniments que una vegada més poden donar visions esbiaixades de realitats no tan llunyanes.

Recuperar memòries també hauria de ser un exercici per denunciar oblits, superar sectarismes, fer necessaris reconeixements, autocrítiques i obrir debats per, al cap a i a la fi, reflexionar sobre on som, d’on venim, i on anem.

Per tot això ha de servir, penso, aquesta iniciativa...

Encarem la recta final de la campanya de finançament a TotSuma mentre en Jordi Borràs està acabant les serigrafies que serviran de recompensa per les aportacions que heu fet. Esperem que us agradin!
Un cop més, moltes gràcies pel vostre suport!

L'il·lustrador Jordi Borràs ja està treballant en les planxes per a les serigrafies

Julià de Jòdar
Escriptor



Remenant vells papers d’arxiu, ensopego amb uns quants d’una encesa actualitat, entre d’altres, el nº 61 de “Lluita”, l’òrgan del PSAN-provisional, datat del març del 1978. En aquella època, el petit grup del qual jo formava part mantenia contactes amb els “provisionals”, entre ells, Carles Castellanos i el Cala, per crear el Comitè contra la constitució espanyola i encetar la campanya contra la seva aprovació. L’esmentat exemplar de “Lluita” és significatiu per la connexió profunda i sostinguda que revela al si de l’independentisme d’esquerres al voltant d´uns eixos que formen part de les nostres pràctiques actuals. Veiem-los. En l’article de coberta, s’hi denuncia la constitució espanyola pel seu “caràcter continuïsta, antiobrer i anticatalà”, per “la consagració de les formes d’explotació del capitalisme monopolista… en total antagonisme amb els interessos dels treballadors… opressora de les nacions sotmeses a l’Estat espanyol … i  per “l’escandalós continuisme respecte als aspectes més negatius de l’estat franquista”. L’1 d’abril de 1978 apareixia el primer butlletí del Comitè adreçat a l’opinió pública, titulat “El poble treballador contra la constitució espanyola", on, després d’afirmar que “som una nació” i que “els catalans –tots els que vivim a Catalunya i els Països Catalans no som espanyols”, es diu que “aquesta és una constitució contra la nació catalana”, “una constitució contra els treballadors”, i “una constitució contra les llibertats del poble”.

En aquesta direcció, el primer butlletí del Comitè (1 d’abril del 1978), convidava el nostre poble a “aprendre que aquesta vegada no és cert que valgui més això que res. No és hora de conformar-nos amb retocs de façana que deixen els fonaments de l’opressió tal com estan avui… No s’hi val de pensar que demà farem sentir la nostra veu per anar més enllà, que demà exigirem un Estatut que ens convingui (i quin Estatut, si la Constitución nega les autonomies reals i no reconeix l’existència de les nacions?)”. Tot plegat, com veieu, de rigorosa actualitat…trenta-cinc anys després. (Poca cosa, esclar, si ho comparem amb “las razones comunistas del sí a la constitución”, difòs pel PSUC, el punt 3 del qual propagava que “la constitución establece la unidad de España y el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre ellas”.)
 

El Comitè va publicar un segon butlletí (“Una constitució contra els treballadors, una constitució contra la nació catalana”) i va donar aixopluc a una “Comissió sindical del comitè català contra la constitució espanyola”, formada per militants d’UGT, CCOO, CNT, COLL, SOC, CSUT i independents, que es comprometia a organitzar un acte públic sobre “La constitució, el moviment obrer i la llibertat sindical” i s’adheria a la manifestació convocada per PSAN-P COAS, POUM, OIC i l’Assemblea de Catalunya, el 10 de novembre de 1978, a la plaça Urquinaona de Barcelona sota el lema “Per la democràcia, per les plenes llibertats nacionals, en solidaritat amb el poble basc, contra la constitució i el nou pacte social” (en aquells moments, sota el pretext de la lluita contra el “terrorisme”, s’havia convocat una manifestació a Barcelona que era, de fet, el preludi de la campanya oficial pro-constitució espanyola que s’havia d’aprovar en referèndum el mes de desembre.)
 

No són batalles perdudes, com es pot comprovar ara mateix, sinó llavors que han anat fructificant amb penes i treballs que el Cala, entre altres, va entomar com un patriota i un lluitador social. Només cal lamentar que no pugui continuar la lluita prop de nosaltres. La seva energia, lucidesa i fidelitat ens ajudarien a tirar del carro que tantes forces –ara i abans– pugnen per fer encallar.

Entrevista a l'ACCENT
Maig de 2013




“Llavors de llibertat. Cala i la generació oblidada” és el títol que des de la Comissió d’Homenatge a Cala s’ha escollit per a iniciar un documental sobre la figura d’en Josep de Calassanç Serra i tota la seva generació. Una generació que als anys 70, lluny de conformar-se amb promeses de llibertat i democràcia després de la mort del dictador, apostaren fermament per no renunciar a cap dels eixos de les seves lluites. Així mateix, foren una generació d’idees clares i de compromís implícit pels Països Catalans. Com es reitera des de la presentació del projecte: Quan el crit unànime era el de "llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" una fornada de joves militants va fixar la vista en un horitzó més llunyà. Van dibuixar un nou mapa de lluita amb uns punts cardinals clars: independència, socialisme, Països Catalans. Crit que ha perdurat fins els nostres dies. 

El projecte de documental es presenta com un homenatge a tota aquesta generació i pren com a fil conductor la vida d’en “Cala” per a exposar les llavors del què coneixem com a independentisme contemporani. En aquesta ocasió, des de l’ACCENT hem volgut parlar amb dos dels promotors d’aquesta iniciativa, en David Andreu i en Josep Sabaté.

El documental es presenta  com un homenatge a Josep de Calasanç Serra, “Cala”. Quina va ser i és actualment també, la importància de la seva figura?

Apropar-nos al Cala a través d’aquest documental ens ha permès conèixer i valorar molts aspectes de la seua personalitat i de la seua trajectòria. Un dels més important segurament seria la constància i el compromís. I al mateix temps la capacitat de trobar en cada moment i en cada context l’eina més apropiada per a lluitar. D’aquesta manera podem veure un objectiu molt clar en tota la seua trajectòria, des de la fundació de Terra Lliure, fins la creació de Ràdio Arrels i l’Escola Arrels, o la colla castellera d’Aire nou de Baó. En tots aquests projectes hi ha una idea clara, la de construir Països Catalans i la de fer-ho amb projectes molt populars, vinculats al territori i a les persones.

A més, el documental fa extensible aquest homenatge a tota una generació i al compromís adoptat amb l’alliberament dels Països Catalans...

Exacte, vol ser un homenatge a la generació militant dels 70, van posar els fonaments del que avui és l’esquerra independentista, o  fins i tot de l’independentisme. Se la van jugar en un moment de grans renúncies amb posicionaments polítics que avui són plenament vigents, com ha quedat demostrat amb l’esgotament de l’autonomisme i de la Constitució Espanyola.

Pensem que van posar els fonaments de moltes de les coses que avui s’estan vivint al país. Això també hauria de servir-nos d’autocrítica als militants més joves, ja que les aportacions polítiques de molts d’aquests militants, amb tot el seu bagatge i perspectiva històrica, són un valor que no hauríem de deixar perdre.

Quins trets en destacaríeu, d’aquesta generació i la seva lluita, en el naixement i la conformació de l’ independentisme contemporani?

En primer lloc els plantejaments polítics que formulen en plena transició espanyola, renovant l’independentisme i fixant unes noves coordenades que han seguit vigents fins als nostres dies: independència, socialisme i Països Catalans.

En segon lloc el compromís polític i l’articulació de les organitzacions necessàries per a arribar a aquests objectius, des del PSAN, el PSANp, IPC o Terra Lliure. Llegir els documents d’aquestes organitzacions i les reflexions dels seus militants segueix tenint molt interès encara avui.

I finalment dels símbols, la visió alhora de recuperar un espai com el Fossar de les Moreres  o el monument de Rafel Casanova. I, evidentment, l’estelada roja com a bandera de lluita que sintetitza els objectius polítics de l’esquerra independentista.  

Quina és la importància de la lluita per l’alliberament nacional en un moment en què s’apostava fermament per la via autonomista?

La seua aposta va ser clara i ferma, sense aïllar-se de la mobilització social que es vivia en cada moment, van crear i socialitzar un discurs que va servir de llavor i que ha perdurat fins al dia d’avui. No haver triat el camí fàcil de fet, va ser un factor clau per a que avui l’independentisme hagi esdevingut hegemònic.
 
Alhora, aquest discurs independentista el van vincular d’una manera molt clara a les lluites obreres a través de la pràctica, especialment al Baix Llobregat (Roca de Gavà) i a Sant Andreu.

El documental ha estat impulsat per la “Comissió Homenatge a Cala”. Què pretén aquesta comissió i quina és la seva tasca darrera?

La Comissió aglutina diferents organitzacions i persones amb qui el Cala va treballar per tal d’organitzar un homenatge conjunt. L’eix central del projecte és el documental, un cop enllestit es prepararan dos actes de presentació, un a Perpinyà i l’altre a Barcelona.
Pensem que és important fer un homenatge a una persona com en Cala i aprofitar per a fer una reflexió sobre la història del nostre país.

Quan encara resten 24 dies per a acabar el micromecenatge, esteu ja a un 62% del finançament necessari per a aconseguir el vostre objectiu . Com valoreu aquesta bona acollida que ha tingut entre el públic i els sumadors?

Estem molt contents i sorpresos a la vegada, des del primer moment hi ha hagut moltes persones disposades a col·laborar. És important que en les properes setmanes arribem al pressupost que ens vam proposar, i alhora fer una bona difusió per a que sobretot dins de l’esquerra independentista tothom conega una trajectòria  militant i personal que de ben segur ens aportarà moltes coses positives.

Test a cura del Cala
Portal e-critari

NARCÍS DURAN
Vicepresident del Casal de Perpinyà

Declaració signada per ETA-pm, PSAN-p i UPG l'1 de maig de 1975.

La Carta de Brest va representar la primera declaració conjunta dels moviments d’alliberament nacional de l’Europa occidental i va signar-se el febrer de 1974 amb el Sinn Fein – IRA (Moviment Republicà Irlandès), UDB (Unió Democràtica Bretona) i UPG (Union do Pobo Galego), més tard s’hi van afegir organitzacions d’Occitània, Gal·les, Còrsega, el País Basc i els Països Catalans.

En aquesta mateix dia també es declarava l’estat d’excepció a Guipúscoa, Biscaia i Àlaba, i una militant d’ETA-pm era detinguda a Espinavell, en intentar travessar la muga pirinenca. Al juny la policia franquista detenia Txiki després d’un tiroteig pels carrers de Barcelona

La tardor de 1975 diversos militants independentistes van refugiar-se a Catalunya Nord a causa del setge policial a la xarxa de suport als militants bascos. Va ser el primer exili de Dolors Serra i Josep de Calassanç Serra i Puig ‘Cala’.

Amb Pere Iu Baron, Hervé Pi i Pere Manzanares

AGUSTÍ ALCOBERRO
Historiador

Encara pesava la ruptura amb el Front Nacional de Catalunya, que va donar lloc al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans –i el posterior trencament d’aquest entre “oficials” i “provisionals”. Per al PSAN-P, després IPC (Independentistes dels Països Catalans) i altres coses, el discurs s’escrivia en clau de ruptura irrenunciable, però també de moviment d’emancipació nacional anticolonialista, i encara de socialisme revolucionari –és a dir, no socialdemòcrata i no comunista. També hi havia una certa “basquitis”, una malaltia comuna al catalanisme de tots els temps –que no va impedir, però, que el PSAN-P denunciés amb contundència qualsevol acció d’ETA a Catalunya. Aquells eren temps de picar pedra per a l’independentisme revolucionari. L’hegemonia social corresponia a les forces autonomistes, compromeses amb la Reforma política. De fet, a Catalunya els referèndums de la Reforma política de Suárez (1976) i de la Constitució Espanyola (1977) van obtenir uns resultats extraordinaris. L’independentisme va apostar aleshores, pràcticament en solitari, per la coherència antifranquista i per la ruptura, i va perdre. O potser no. Perquè l’estela d’empresonats, exiliats i represaliats va generar un capital ètic i polític que a la llarga s’havia de rendabilitzar. Ho dic també amb orgull, des del meu modest compromís polític d’aleshores.

Refugiat, que no exiliat, com li agradava precisar, al Rosselló, l’apèndix nord d’una mateixa nació, en Cala es va haver de reinventar. Ho va fer contribuint a generar tradicions i espais compartits amb la gent del sud. Encara el recordo perfectament, a Perpinyà,la Nit de Santa Llúcia de 1988 en què se’m va atorgar el Premi Sant Jordi de novel·la: content de retrobar un company en un marc tan idoni.

Ara que el país aixeca el vol, vull creure que de manera irreversible, cal recordar l’esforç de tots els qui ens han deixat pel camí. En Cala estaria content que ara repetíssim amb ell: “Ni Espanya ni França: Països Catalans”. Doncs això…

Barcelona, abril del 2013

L’espluguenc Marcel Casellas i el berguedà Francesc Ribera ‘Titot’ ja han començat a treballar en la banda sonora del documental LLAVORS DE LLIBERTAT. Ambdòs músics van tenir una gran amistat amb en Cala i van fer nombroses actuacions a Catalunya Nord amb els diferents projectes musicals en què han participat.

El març de 2012, mesos després de la mort de Josep de Calassanç Serra i Puig ‘Cala’ va començar a caminar la ‘Comissió Homenatge Cala’, amb la intenció d’organitzar diferents actes d’homenatge. Aquesta comissió està formada pel Casal de Perpinyà, Arrels, Aire Nou de Bao, Catalunya Nord per la Independència (ANC), la Llibreria, CAL, Alerta Solidària, Llibertat.cat i CDMMM. I un dels seus principals projectes és el documental Llavors de llibertat.

El documental Llavors de llibertat va començar-se a gravar la primavera del 2012. Durant aquest any de gravacions i entrevistes, al nord i al sud de l’Albera, hem fet un recorregut de la mà d’algunes de les persones amb qui el Cala va compartir la vida i la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset ‘la Petita’, Josep Vidal ‘el Marinu’, Pere-Iu Baron, Marcel Casellas, Aleix Renyé, August Gil Matamala, Pere Manzanares i Hervé Pi.

Llavors de llibertat és un homenatge al Cala, però a l’hora vol ser un homenatge col·lectiu a una generació sense la qual seria difícil entendre el procés que està vivint el nostre país.